Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dimarts, de novembre 14, 2017

CRIT DE PEDRA...


Me he acordado muchas veces de ti
Y hoy he pensado en volverte a escribir
Vi tus dibujos, casi te puedo imaginar...
Me desperté sin ti, no volverás jamás...
"me voy hacia el fondo hacia el mar de la nada"
Lo que pasó ya no existe, ahora mejor es olvidar
Llanto de pasión, que cansado que estoy...
Ya no recuerdo quien fue a la que tanto amé,
Recuerdos que al final son un cruce de caminos,
"Que tal? ...ya ves...vuelvo a donde empecé..."


dimarts, de novembre 07, 2017

SEGUIM INTENTANT-HO...

Ja fa dies d'aquest vídeo, no és per fer un revival sinó perquè quan mai sento la temptació de deixar d'intentar quelcom me'l poso per recordar-me que "DEIXAR d'INTENTAR" significa el primer pas per acceptar el fracàs...

Des d'aquell vídeo ja ens han deixat alguns amics que hi apareixen, i alhora han arribat alguns nanos més...la muntanya i l'amor de vegades trenquen i enceten camins que no van a l'uníson...però seguim intentant moure'ns alhora en amdós...

El Nawet ja esquia, i escala, i tots plegats seguim vius i units. I seguim intentant-ho cada dia...

Comença el fred i amb ell un nou cicle...VIDA...l'important no és no caure sinó aixecar-se de nou cada cop...



IRIE...

dijous, de novembre 02, 2017

BARRE DES ECRINS...

Els ECRINS!!!

Durant una etapa de la meva joventut havia pujat alguns cops als ALPS, però sempre centrat en Chamonix...La resta tot i que hi havia anat a esquiar no tenia ni idea de on estaba realment..TIGNES, 2 ALPS...inclus SERRE CHEVALIER al propi Briançon ...
Escalfant el dia abans a l'alt i preciós FANTASTIQUE d'Ailefroide/Causses
 MIGUEL PACHECO en un bloc a la PLAQUE/AILEFROIDE ( foto Jaume Oliveras)
 
Happiness, familia, amics i muntanya...

Quan et fas mes gran t'agrada controlar més i tens una visió més àmplia del que t'envolta, i d'aquesta manera hem estat anant als ECRINS diversos anys, malgrat que el primer va ser tant tràgic degut a l'accident del JUANJO.
Vista de la BARRE DE ECRINS 4.120mts, part final de la glacera, ascens fins la rimaia, Breche Lory i cresta fins als cim passant pel pic Lory. El descens és per la materia via d'ascens

La BARRE DES ECRINS és una espina que m'havia quedat clavada molt endins...feia anys que no feia "alpinisme" a certa alçada ( almenys des del 2005) i l'accident del meu company m'havia suposat una forta advertencia sobre com de estranya i cruel pot ser la muntanya. Com a resultat tot i repetir les vacances d'estiu als Ecrins, sempre hi haviem tornat per fer escalada en roca i bloc.
 Cara sud de la Barre des Ecrins, just sortint del ref.Cezanne ( 1.850mts) cap al Glacier Blanche

TANTMATEIX tot passa, i quelcom de desafiant em feia tenir ganes de escalar aquella muntanya, ni que fos per alliberar-me del dolor intern que sentía en veure-la amenaçant allà dalt, sabent que havia matat al meu amic i sabent-me a mi mateix covard per aquell fet...era estrany pero, sense gaire ganes de fer alpinisme en sí mateix, LA BARRE era un tema personal...

El 2015 vam estar apunt de fer un pensament, avortat a darrera hora perquè no hi vèiem bones condicions. Al setembre, 10 dies més tard la caiguda de part del serac va endur-se diverses cordades que pujaven la Normal causant 7 víctimes...

El 2016 vaig pujar amb l'Arnauet a explorar l'aproximació a la Nord...xino xano fins sota el serac...es veía una cara nord impressionant i ahora molt atraient...vam acostar-nos a la pujada i ens hi vam estar una estona reflexionant...El Nawet va aguantar com un jabato les 10h de caminada cotxe a cotxe...va ser molt bonic i el preludi per l'any següent.
Itinerari des de Pre Mme Carles Fins al Cim.

La muntanya és bellíssima, tant sols amb 4.120 mts fa una pinta de mole himalàyica amb quasi tots els ingredients excepte l'alçada...glacera, sèrac, rimaya, escalada en roca final...tot plegat preciós respecte als altres pics dels Alps i especialment respecte al Mont Blanc.

Aquest 2017 ja hi vam anar amb la intenció de pujar-la a la mínima oportunitat que tinguéssim. La cara Sud, degut a l'accident del Juanjo, la tenia totalment prohibida per la familia, apart que em calia un company avesat a aquestes mogudes i no volia comprometre en Miguel que tampoc no venia a jugar en aquell terreny.



Ref.Restaurant CEZANNE, on es deixa el cotxe i es comença a caminar ( 1.850mts). Pre Mme Carles. 
 
La via Normal, doncs, discorre per un terreny més amable ( no menys compromès ) i amb el confort de un refugi quasi a la base de l'atac final. Tot i tractar-se de una ascenció ( fins al DOME DE NEIGE) força clàssica, la part final que puja a la Barre exigeix ja crestejar entre 1h i 2h sobre terreny rocós que segons condicions es pot complicar una mica més.

Vam estar esperant diversos dies ( teníem quasi un mes ) fins que vam veure la oportunitat...un dia sencer de bon temps i FRED...per contra, la finestra era més curta i el fred seria dels més intensos dels mesos d'estiu. JA ANAVA BÉ...certa seguretat respecte als seracs i les esquerdes i absència de nevades/pluja almenys un dia i mig ( per CHAM apretava de valent) ens jugarien a favor.
refugi Glacier Blanche,a 1-2h de Pre Mme Carles, bonica excursió per veure la llengua glaciar just a davant
 
Vam pujar fins al segon refu a tota marxa ( 3h tant sols cotxe refu Ecrins) i molt lleugers, tot i que duiem material per facilitar-nos escalar segurs qualsevol opció que ens trobessim a darrer moment. I VA FUNCIONAR !
Deixa de nevar!!! Accés a tota pastilla ( 3h.10) des de l'auto fins el refugi des ECRINS. El fred ens van evitar la calorada.  Al migdia ja érem a dalt i vam poder descansar i aclimatar per l'endemà...
Refuge des Ecrins, al peu de la Barre i en un promontori elevat sobre la glacera

Vam llevar-nos a les 2.45 i  ales 3.30 érem a la glacera començant a caminar...sobre horari vam pujar les rampes de fins a 45º que menen sota la rimaya...sense cap problema d'alçada i sí que amb molt de fred...no hi havia quasi traça i en algún lloc anavem sobre les puntes frontals...
Arribant amb les primeres llums a sota el pas de la Rimaia
 
El pas de la rimaya enlloc d'un pendent dret nevat era un mur de gel de 8 mts i una rampa de 10mts més...amb piolet de caminar era quasi imposible pujar...i un o dos cargols tampoc no anaven malament.  Nosaltres portavem ja piolets tecnics i dos cargols per barba...vaig pujar corrents però el Miguel va haver d'esperar perquè es va trovar que diversos guies ( amb els correspoonents clients) estaven mosquetonejant els cargols que havia posat!!!! Creuaments de cordes, ràppels improvitzats...jo mentrestant ajagut al coll aguantava el vent glaçat i el Miguel suportava un fred inhumà a baix.

Hi havia 59 persones en total, dividits en moltes cordades...finalment molts van dona la volta. La majoria van anar cap al Dome, dos cordades es van retirar del Cooligde i només 4 ( 3 guies i nosaltres) vam pujar la Barre...temperaturas de -10ºc i vents fins a 60km/h van fer que a la Breche Lory hi hagués moments de caos, decisions una mica precipitades, alguna caiguda sense conseqüències, i alguna tensió.
Vista de la Breche Lory i la cresta, aquest any la traça de neu era una paret de gel ( foto de internet)
 
Un cop vam poder-nos reunir al petit coll de la Breche Lory vam dubtar què fer...hi havia un caos de gent retirant-se, inclus gent que havia intentat entrar a la cresta estaba rapel.lant...
Finalment vaig demanar al Miguel que m'assegurés...tenia les mans tant glaçades que no podía ni agafar els piolets...i ell igualment...el flanqueig fins a la roca era una travessia en gel viu a 60º...cramponejant i recolzant els colzes vaig anar flanquejant, assegurant amb un cargol per si de cas, fins la roca, i allà en 20 mts de III et situes en una reunió...
Rera la cresta no ventava tant, en Miguel va pujar mentre una cordada rapel.lava, i aviat ens vam quedar sols a la cresta...

Vam decidir anar a l'ensamble però assegurant-nos, estaba tot completament glaçat...mixte de gel i neu glaçadat que no facilitava anar amb piolets o sense crampons.
Com que duiem 10 express, bagues i encastadors vam seguir endavant. El vent feia impossible asegurar-se als merlets de la cresta perquè elevava la corda, així que , protegits per la mateixa cresta vam anar fentper sota a l'ensamble fins que s'acabava el material...ens reuníem i tornavem a començar...era la manera de anar rapids però no a pèl. Una caiguda allà (possible especialment en aquelles condicions) és fatal...flipo com he vist videos de gent que hi passa a pèl o cordades lligades i sense posar cap assegurança. Cada any s'hi queda gent i no m'extranya...
Perspectiva des de l inici de la cresta ( foto de internet)

Consultada la hora, i donat que anàvem sobre crono vam seguir fent...la veritat es que sense ser difícil es un terreny insegur, sense rastre de cap assegurança, amb difícil retirada ( escales en horitzontal i amunt) i amb cert compromís...
Es succeeixen passos drets amb bon canto fins un parell de torres prominents...allà hi ha algún pas de III/III+ que amb crampons, glaç i pati a banda i banda ( 1000mts a la sud) és prou interessant. Sense problema vam seguir fent fins el PIC LORY, i allà veus que encara queda una mica fins al cim.
Escalant la cresta. Amb la GOPRO i el IPHONE del Pacheco gelats, només quedava el meu LG trencat per fer alguna foto...
 
Just abans del cim un guia que anava de tornada ens va felicitar, i ens va comentar que a sota la creu del microcim no hi feia fred! Sort, perque anavem gelats...dos tèrmiques, gore i plomes al damunt, guants i pantalons hivernals,,,i tremolant malgrat que feia un sol radiant.

Vam arribar al cim, em vaig emocionar moltíssim, ja hi erem!...unes llagrimetes, una fortísima abraçada amb en Miguel que havia aguantat tota la moguda sense queixar-se de res malgrat acabar amb dos dits tocats...i vaig deixar un petit record d'en Juanjo...aviat va arribar un grup de gent també amb guia i vam haver de deixar-los espai degut al poc espai al cim.
 Cim de la barre des del pic Lory ( foto d'internet)
Quan arribes a daltla veritat es que plantejar-te la baixada et torna a la realitat perquè veus que allò que has escalat ho has de baixar...i la veritat es que sempre es estrany encarar de baixada allò que has escalat.
Ràpidament vam anar avall, desgrimpant amb prudència i igualment assegurant a l'ensamble, posant assegurances després dels trams compromesos ( per si queia el "segon"). Vam baixar més rapid...però haviem deixat passar als guies que anaven més a sac i se la jugàven bastant en carda curta... de manera que no ens donava molta confinaça tenir-los damunt fent equilibris ( un inclús ni portava crampons a la cresta malrat havia d'anar buscant llocs on no hi hagues gel o neu per trepitjar)...
CIM !!!!! Malgrat el fred i el vent, vam fer horari normal i assegurats...gracies MIGUEL PACHECO per aguantar i sempre amb el polze amunt. Alguna llagrimeta i una bona abraçada d'amistat i emoció es van quedar allà dalt, en record d'en Juanjo...va per tu bow...

Estavem sols a la muntanya perquè al Dome ja no s'hi veia ningú...aleshores si que et sents realment enmig de tot...A la hora prevista estavem al ràpel...tot i el cansament no la vam errar i en un moment saltàvem rimaya. Ja estavem en terreny més segur

La baixada de dia i amb la neu papa també és estranya...fàcil però si rellisques o se t'enganxa quelcom i vas avall possiblement caus en alguna esquerda (que els hi expliquin als del setembre del 2015...)...i al darrer tram veus perfectament els sèracs sota els quals has de caminar molta estona...degut a algun pas amb esquerdes a sota és millor no desencordar-se, però la inclinació del terreny angunieja perquè qualsevol error teu o del Company provocaría segurament la caiguda dels dos. Uns dies després es van produir casualment caigudes mortals de cordades en grup i fins a 12 víctimes en un terreny similar i en similars condicions...igual ens hem de plantejar que hi ha algunes tècniques que no s'acaben de realizar de manera correcta...anar encordats sense assegurar simplement significa "solidaritzar" la caiguada de tots els membres de la cordada...

Fins entrar uns metres a la glacera plana i tancada, i allunyar-nos dels sèracs, no vam alleujar-nos. Relaxament, treure's roba, desencordar-nos, beure quelcom que ens quedaba i avall corrents, patinit que la familia no s'intranquilitzés, sabíem que vindríen a trovar-nos al primer refugi.

El llarg retorn al refu GLACIERE BLANCHE va ser agònic...mal de peus i moltes hores amb les botes posades, baixar les darreres tarteres era una tortura...vam descansar una estona al refu i com que no veiem la familia vam anar tirant cap avall...
Just a mitja pujada abans del Blanche vam veure el Nawet i la resta que ens venien a buscar...quina alegría més gran poder abraçar-los i fer-los petons!!!!!! Va ser emocionant i realment un descans absolut...ja érem junts i realment aleshores sentía que ho havíem fet...

Felicitat


La vida de vegades ens precipita al buit del desconegut i ens deixa atemorits...i malgrat tot, segur que tenim temps de reflexionar i abandonar la por d'allò en què dubtem...sempre...aleshores tant sols ens queda decidir si volem o no afrontar l'abandó i tirar amunt...rebels i somrients...



FLASH, TRUCS I RECOMANACIONS:

Aquests consells no pretenen aportar cap paternalisme o crear preocupacions inútils, són tant sols observacions fruit de la experiencia de l'ascenció, per evitar alguns riscs o errors habituals i sobretot per advertir que malgrat ser una asc. sense grans complexitats es desarrolla en un entorn on qualsevol distracció pot derivar en accident. Des de la mateixa aproximació fins al cim estem en un ambient de alta muntanya a alpí. La meteorología, les dimensions dels llocs on passarem, la inclinació, els perills de caiguda de pedres o esllavissades de neu i esquerdes, així com les caigudes escalant, els heu de tenir presents en cada moment i "senzillament" gestionar-los. Amb un mínim de preparació i material es tracta de una experiencia preciosa. AQUEST POST, però no m'agradaria que normalitzés i fes semblar senzilla una activitat que acaba amb moltes il.lusions cada any, i alhora tampoc desanimar-vos si voleu intentar-la ja que en cap cas és de dificultat excessiva. Senzillament és alta muntanya i en un lloc així cal aplicar-se amb prudència i intel.ligència...

La Barre des Ecrins és el punt culminant del massis DELS ECRINS...4.120 mts i un entorn grandiós la fan un bon objectiu d'estiu...ambient alpí i més "salvatge" que a Chamonix malgrat ser menys alt. No hi ha equipaments ( telefèrics), sí bons refugis, i la ruta normal consta de tots els ingredients d'una ascenció amb entitat...relativament fàcil si estàs avesat a l'alta muntanya, però tècnicament complerta i on cal anar en compte en tot moment.

SITUACIÓ: Des de BCN cal anar fins aprop de BRIANÇON, i just abans, a ARGENTIERE LA BESSÉ, pujar cap a VALOUISE, PELVOUX i finalment AILEFROIDE, un lloc amb càmpig i serveis diversos, al cap de la vall.
Seguint amunt per la carretera s'arriba a PRE-Mme Carles, un refugi-restaurant on es deixa el cotxe ( ojo que cal pagar).
RECOMANEM l'estada al CAMPING DU LAC ( abans de Argentiere la Bessé a ROCHE DE RAME) http://www.camping-du-lac-05.fr/ EXCEL:LENT SITUACIÓ a 25 min de AILEFROIDE i 20 min de Briançon i Embrún, així com diversos llocs de interès turístic.
Un llac al mateix costat del càmping permet descans, bany i sol, i la seva situació fa que l'accés a totes les zones d'escalada sigui molt ràpid.
Igualment a la vall de Briançon fa millor méteo i les nits son més suaus. A ARGENTIERE hi ha CARREFOUR i botigues.
AL CÂMPING HI HA TOTS ELS SERVEIS ( inclòs PÀ DIARI i CROISSANTS), es tracta d'un camping MUNICIPAL amb preus molt económics i una atenció molt bona per part dels gerents. Es tracta d'un lloc molt familiar, tranquil i amb ombra...

APROXIMACIÓ: Des del pàrquing de Pre Mme Carles seguir l'evident camí cap al Glacier Blanche...en poca estona veurem a l'esquerra la imponent CARA SUD de la Barre, coronada per una cornisa (el cim on anem).
En unes quantes zetes del camí veurem una desviació. A L'ESQUERRA es va cap al GLACIER NOIRE ( glacera coberta de pedra en la seva part baixa) i la PARET SUD.
A la DRETA anirem cap sender que mena al refugi del GLACIER BLANCHE a 2.500mts( 1h/1h-30 indicadíssim) i seguint amunt 2h,30 més, cap al REFUGE DES ECRINS ( 3.400mts). Depenent per on passem entre els dos refugis ( pel glaciar o per camí de tarteres i llastres) Del cotxe al refu ECRINS marquen entre 4 i 5h d'aproximació sense comptar parades.

L'accés al REF.GLACIER BLANCHE no deixa de ser una caminadeta agradable, ajudats per algún passamà en llocs on la pedra és més polida. permet una visió preciosa del PELVOUX, la glacera BLANCHE i la vall de Ailefroide. Hi ha bar, allotjament i una terrassa amb vistes.

Sobre el ref-Glacier Blanche hi ha un petit turó, ES RECOMANABLE seguir el sender de la dreta per superar-lo, amb més herba, ombra i pujada menys trillada.
Just a sobre comencem a estar davant mateix del flanc dret del glaciar Blanche...SI VOLEU ANAR PER FEINA és recomanable NO BAIXAR-HI...si seguim el sender "sec" segurament ni ens hem de posar crampons, apart que es va molt més ràpid, directe, i sense la compliacció de travessar terreny amb esquerdes.
El sender-tartera passa uns 100mts damunt del glaciar, en horitzontal. A partir de la entrada al glaciar podreu veure marques blanques.
Si es va per tartera, doncs, es tracta de un itinerari d'alta muntanya però on s'aventuren també alguns excursionistes. Si hi aneu amb criatures és interessant dur corda curta i arnés, casc, i opcional piolet i crampons, el pas més compromès són les cordes per baixar a la glacera ( aneu en compte).
Compte també si entreu per la glacera, el seu flanc dret és caòtic i perillós, i si aneu pel mig es prou dret i plè d'esquerdes ja serioses que s'han d'anar esquivant. Tant per la aprox, i de cara a no cansar-se, com per anar en familia, no ho recomanaria massa a no ser que aneu a experimentar concretament la progressió en glacera ( moltes cordades "practiquen o s'estrenen" durant la aprox...sense comentaris...)
Les marques mencionades porten a l'alçada del punt on el glaciar es fa plà. Aleshores hi ha el sistema de cordes que deia, que ens apropen al pendent que baixa al glaciar. Si pujeu més es pot baixar per tartera solta, des de més amunt. COMPTE en algún flanqueig exposat amb grava, si aneu amb nens val la pena assegurar-los en corda curta.

Un cop al glaciar és evident, plà i per la dreta totalment evitareu alguna esquerda. Al cap d'una estona arribareu al peu de la pujada final cap al refugi, situat en un aeri promontori amb vistes magnifiques a la BARRE. 10-15 minuts de perdegar molt dret ens hi menaran...

MATERIAL: Si aneu de refu  no cal ni estora ni sac, hi ha mantes i servei de menjador.
Important roba d'abric ( mireu previsions de meteo), i botes adequades per anar per glacera i escalar si pujeu a la Barre.
CRAMPONS, PIOLET ( millor dur un de tecnic adicional o dos de tecnics si pujeu pel Cooligde), DOS CARGOLS (minim), Àncora, corda de 60 mts, cordinos per prusics i politja i tibloc ( sistema d'autorescat en esquerdes)
Per a la cresta vam dur la corda, deu cintes express lleugeres, força anells de baga, alguns tascons petits, alguns micros i algún friend ( max 1# o 2#). L'escalada no supera el III-II en general (o III+ molt ocasional). Aquest material el recomanaria si voleu escalar assegurats. En condicions normals (cresta més seca, sense vent i amb menys fred) he vist molta gent que simplement grimpen encordats passant la corda per merlets...El dia que vam pujar hi havia unes 20-30 cordades i quasi la totalitat van haver de girar cua per no dur material per escalar amb seguretat ni el pas de la rimaia i molt menya la cresta...
Es tracta de una ascenció PD/AD, al refu vam estar amb una cordada de companys madrilenys que era la TERCERA VEGADA que ho intentaven, també van girar cua un cop escalat el muret veient com estaba la resta.
Cap a primavera hi ha molta més neu, i la cresta es veu més amable, ampla i transitable per cornises, igualment la rimaia pot presentar menys dificultat
RECOMANABLE algún compeed ( per les butllofes especialment a la baixada), algún iboprufè ( no en vam usar tot iq ue veiem molta gent que en prenia ja que no s'aclimata- tampoc és un cim tant alt-) barretes, gelatines i aigua. COMPTE QUE entre refus no hi ha aigua. Curiosament i degut al fred a ECRINS les canonades d'abastiment d'aigua s'havien glaçat i limitaven l'aprovisionament-6eur l'ampolla de litre i mig- MOLT DE COMPTE que (AL.LUCINANT!!!) el refu no compta amb depuradora ni cap gestió de residuus. Tots els lavabos i restes de menjar les aboquen pel barranc cap a la glacera. VAM FLIPAR...ojo doncs a beure o desfer gel del refu ECRINS cap avall...

REFUGI: Important reservar prèviament. És posible que en els dies de més afluència no hi trobeu lloc. Quedar-se a dormir a baix el refuge GLACIER BLANCHE incrementa la ascenció en unes 3h i de nit, és molt més cansat. Si no trobeu plaça als ECRINS jo recomanaria el vivac en les inmediacions del refu i deixar-hi el sac ( despres haureu de pujar a recuperar-lo, hi ha gent que l'amaga a sota la glacera i el recull de tornada. Millor reservar amb una semana d'antel.lació segons méteo ( nosaltres vam reservar i al canviar la méteo vam retardar un dia l'arribada sense cap problema). A METEOBLUE i la pàg. el refu marca prou bé la previsió de temps al mateix refugi ( 3.160 mts)

És recomanable fer la aprox de bon matí. Apart que fa menys calor a l'estiu( la vam fer nevant però l'any anterior flipava veure gent pujant mentre baixàvem cap a les 17.00...sota el sol i l'endemà havent de començar a caminar a les 03:00...), arribar d'hora us permetrà aclimatar i descansar millor imés hores per l'endemà).

A les 18-30h comença el tema del sopar, i a les 20.00h cap al llit. A les 02:45 la gent comença a moure's ( et demanen on vas el dia anterior per col.locar la gent en habitacions segons objectiu), i a les 03:00h donen l'esmorzar. RECOMANABLE sortir rapid avall, per encordar-se al glaciar i començar a caminar sense aglomeracions. Tampoc no està de més informar-se de l'estat de l'ascenció, si el Cooligde esta factible (segur que es pot pujar generalment, simplement es que la darrera part haureu d'escalar més en roca i normalment els guardes no volen animar sense saber el nivel concret, hi ha molt d'alpinista-turista i bastants accidents). Els mateixos guardes ens van negar que es pogués baixar de la cresta si no era pels rappels de la primera torre i just després, a l'inici d ela primera part de la cresta es veu una instal.lació enmig d ela paret que companys que havíem trobat ens van comentar que havíen usat amb una corda de 60 ( 2 rappels).

L'ASCENCIÓ:
EL GLACIAR: Inici plà, però aviat es veuen esquerdes senzilles, la traça es força recta i plana quasi sota els sèracs que dominen la primera part de la pujada.
Sota el primer gran sèrac comença un pendent pronunciat ( fins a 45º) que segons si ha nevat, el vent o la calor dels dies anteriors és una trinxera amb grains o una rampa de neu gelada. Nosaltres anavem sense quasi traça i apretant bastant de bessons en puntes frontals...no em va semblar precisament una passejada...
La pujada va zigzaguejant molt poc (és una bona marrada directa amunt i amb ample europeu-traça llarga...) i en dues hores de bufar s'allunyacap a l'esquerra dels imponents seracs que tens damunt. ës curiós que de nit no s'acaba d'apreciar el perill que suposa circular per allà i de fet l'esforç dissipa l'angunia que es pot sentir...generalment aguanten...Hi ha algún pas concret d'esquerdes inmenses que amaguen verdaderes bòvedes sobre les que es circula...els passos a vigilar son ràpids i sense dificultata, però cal anar en compte.
Hi ha una mena de plateau inclinat al mig i una segona fase de pujada dreta altre cop...A no ser que aneu a fer el COULOIR COOLIGDE ( pendents de fins a 55º i uns 250-300mts que duen directe al cim- no el vam veure molt concret, entrada de rimaia en mur de gel vertical i la part superior estaba pelada. ), cal flanquejar en horitzontal fins sota la BRECHE LORY.

LA RIMAIA: Sota la Breche hi ha la rimaia. Segons el moment pot ser un pendent de 60º de neu dura amb graons o un mur de gel viu a 70-75º( dos metres) i una rampa glaçada decreixent fins el collet.
És important preveure l'estat d'aquest pas. Molta gent va girar cua degut a aquest tram, i els qui ho van intentar o fer van haver d'usar els dos piolets de glacera i el segon de cordada pujar a mà per la corda. Tot plegat una mica caòtic...
Nosaltres vam usar dos piolets tècnics, i un o dos cargols. El segon va pujar amb dos piolets de glacera. Sobre el coll no hi ha reunió, però es pot asegurar des de contravessant sense problemes. Vaig veure un guía davant meu parar una caiguda de client a esqueneta, quasi l'arrenca perque estaba bastant abocat a la paret...hi ha espai segur per situar-se a l'altre vessant. Amb neu es pot pujar directament a peu i res del que explico es tant complicat.

LA CRESTA: En cas de desistir de la cresta hi ha la opció de pujar al DOME DE NEIGE (supera escassament el 4.000 mts però ja puntua!), el DOME és un bony a la dreta on s'accedeix en pocs minuts des de la Breche Lory.
Si us decidiu, per accedir  A LA CRESTA cal flanquejar ( fácil nevat o difícil gelat) cap al punt débil de la la paret d'inici de la cresta. es tractaria de flanquejar ( baixada breu) uns 10 mts i atacar la roca en la part de menys desnivell. L'any anterior uns nanos al càmping em van comentar que havien pujat des de la rimaya escalant en gel/neu i usant alguns cargols i tascons, evitant completament la roca.
En el nostre cas el flanqueig en gel completament viu  va ser a punta de crampó i col.locant un cargol per protegir el descens al segon de corda. En pocs metres s'arriba a la roca, un tram de III/II mixte fins una primera reunió ( accedir directe a la 2a faria fregar les cordes).
Reunits en aquest punt, uns 15 mts més amunt, en sentit vertical i a la dreta, hi ha una segona reunió amb maillon ( la de descens a la BRECHE quan baixeu del cim), i des d'allà comença la escalñada/grimpada en diagonal cap al cim.
Compteu des d'aquest punt entre 45min i 1h,30 fins al cim i quasi ídem de baixada. L'hora d`arribada al cim seria entre 10h i 12h, és més normal que sigui al migdia. Sent estiu teniu temps i el més important és tenir en compte la baixada amb calor sota el sèracs. Al refu, cap a les 12h. hi havia gent que ja dinava havent fet el DOME...

L'escalada cap al cim comença fácil ( II-I) amb moltes possibilitats d'assegurar-se tant a la mateixa cresta posant merlets com per sota amb material. Hi ha bones repises i amb intuïció es va trobant el camí a seguir més fácil.
Al cap d'una estona arribem a unes torres força dretes, abans del PIC LORY, segurament la part més aparent del recorregut. Cal anar en compte tot i que no superen el IIIº puntual i hi ha terrasses per tot arreu.
Passats els dos ressalts hi ha un llarg flanqueig diagonal on trobarem algún el pas espectacular fins al cim, just abans i després del Lory hi ha algún tram on ens aboquem al buit de la Sud i un pas concret on es salta d'una torre a l'altra així com després una mena d'"orella" que  a la dreta s'abocaabsolutament al buit. En bavaresa per l'orella és més fácil però molt aeri. per sota la orella més tècnic ( III+) però en placa i assegurable.
De pujada vam anar per sota, de baixada per sobre. SEMPRE ASSEGURATS.
El tram final es horitzontal i breu ( semblava) una cresta infinita.
El cim és molt estret, just sota la creu no hi bufava el vent, Des d'allí es domina una àmplia visio dels Alps i directament t'aboques a la vall d'Ailefroide inclòs el pàrquing 2.300 mts més avall...brutal.

DESCENS: Compte a reservar forces i motivació. Un cop al cim cal BAIXAR DESGRIMPANT per on hem pujat exactament.
Nosaltres vam fer el mateix que de pujada...encordats, a l'ensamble, amb assegurances intermitges, i quan s'acabava el material ens reuníem i refeiem de nou el sistema. Important que en els passos difícils el de dalt asseguri al de baix, i les assegurances es posin "després" del pas per protegir al que baixa.
Tot i la mandra i la tensió, com que es va per terreny conegut es fa més ràpid que la pujada.
Cal arribar a la SEGONA REUNIÓ DE LA TORRE ( la instal.lació de dalt).
Com comentava abans, baixant, en el tram just abans d' aquesta reunió ies vei uns 20 mts a baix una instal.lació que baixa directe a la glacera, i ens consta que amb una corda de 60 mts ( dues instal.lacions) es podía baixar sense arribar a la BRECHE LORY. L'accés a la instal.lació implicava desgrimpar i no teniem la certesa que fos al que ens havien mencionat així que vam preferir anar per terreny conegut. Al refu ens van comentar que la baixada era exclussivament per la Breche...
Des de la instal.lació mencionada damunt la Breche Amb una corda de 60 no s'arriba a peu de rimaia.

Vam rapel.lar fins la BRECHE ( 20 mts) i caçar la corda que penja amb una anella ( ojo de caçar-la)...d'allà es pot rapel.lar en 25 mts més fins sota la rimaia, ja en un lloc segur- MOLT DE COMPTE en el segon rapel: Es baixal del coll a la rimaia...si el que rapel.la de la anella de corda que penja ho fa desconnectat del Company ( que resta al collet), en arribar a baix el que esta al coll  es queda aïllat de la corda i ha de flanquejar en gel per encalçar-la. Millor fer el rapple els dos penjats de la baga o millor que el que esta a dalt estigui fent contrapès des del collet i després es situi a la vertical per baixar. JA ho veureu, és senzill però si ho oblideu pot deixar al de dalt una mica tirat per arribar a la corda de rappel des del coll. CAnsats es fácil cometre aquest error. Al matí vam veure algún dramilla en aquest sentit també, enmig de la ventada glaçada i gent penjats sense poder baixar, guies nerviosos i algún crit...calma...

Un cop a la rimaia cal seguir el camí de pujada...en compte ( ojo que malgrat els antiboot se'ns feien pans sota els cramppons, 45º i esquerdes, i almenys 30/40 minuts sota el serac...segurament será cap a les 14:00-15.00h i no és bona hora...).
Un cop al glaciar plà la cosa ja es relaxa finalment...A sota el refugi la corda ja no cal ( i abans tampoc es massa perillós tot i que et trobes algún salt que al matí no has vist.
A no ser que torneu a pujar al refugi Ecrins a descansar, el retorn al cotxe es "ràpid" i alhora etern ( 2-3h). UN TRUQUILLO seria AMAGAR unes wambes just a la sortida de la glacera...o després dels passamans...s'agraeix moltíssim poder usar calçat còmode a la baixada ja que el tram fins al Blanche i d'allà al cotxe és en baixada i sec,,la part més agónica de tot plegat.
Nosaltres arribavem a les 18h-19h al cotxe, tot i que vam estar 30-40 minuts al ref, Glacier Blanche prenent una cervesa i descansant.  Compteu amb una jornada de unes 11-12h mínim (unes 16h de tranqui pero anant per feina ambpocs descansos), refu ECRINS-CIM_COTXE. La gent el dia de cim acostumen a dormir al Blanche o als Ecrins si l'endemà pujen al ROCHE FURIO...



dimecres, de setembre 13, 2017

GUILLEM MALET a l ABADIAS...

"És difícil valorar un escalador i en canvi ells sempre s'estàn comparant...graus...rapidesa...lleugeresa...
Però quan penso en "progressió" m'apareix el concepte d'il.lusió, de constancia i de fè, i determinació...
Aquells escaladors que més valoro són en resum, els més fanàtics, escalin el que escalin..."
K.Leen
Si hi ha quelcom que em fa sentir bé, és estar a gust amb una persona o en un lloc...coneixer-los, tenir-hi complicitat...
De vegades penso que pot ser una manca de seguretat a la novetat...però no, no m'incomoda cap novetat...la sensació de plenitud m'arriba després...quan m'agrada quelcom m'agrada poder tornar a degustar-ho, entendre-ho, millorar-ne la meva percepció...
He pujat desenes de vegades a Cregüeña...a totes les estacions i per tots els costats...i em mancava poder compartir amb la Lila la via que tants caps de semana va fer que estés sola a casa mentre jo l'estava obrint i ella acabava de gestar la Martina...
Ja fa 5 anys i era el moment...malgrat que per calendari teníem només aquella oportunitat a la vista i que només disposaríem de 25 hores escasses de temps estable.
Quan un vol una cosa HI VA...lleugeresa extrema en material, roba, menjar i dormir...3 hores i 20 minuts d'ascens cap al base després que parés de ploure...una tempesta a la nit fins l'alba...tot mullat...primers llargs sense tacte i amb aigua...fred i vent...dolor de mans i tremolins...
Però malgrat tot IL.LUSIÓ...amor i amistat...i ganes de gaudir de nou aquella via...veure com havia aguantat aquells anys...tornar a "sentir" aquell racó de món tant solitari, salvatge i alt...
Hi ha dies que em focalitzo en una via, en els seus passos, en cada moviment o assegurança...i hi ha dies que simplement gaudeixo el conjunt, saborejant l'ambient, el moment, les poques olors que puc sentir, la llum que m'impregna les retines...Aquell va ser un d'aquests...cada hora va ser una hora irrepetible...elevant-nos sobre l'Ibon...
Feia 18 anys que la Lila, amb 20, va pujar allà dalt a acompanyar-me per fer-hi una via quan MAI havia escalat en alta muntanya...érem més joves i eixelabrats...li vaig fer un foto molt bonica que penja a casa nostra...
I aquest 2017 vaig fer-li la MATEIXA FOTO, al mateix lloc que feia 17 anys...i, simplement, estar aquell moment allà, amb ella, despres de tants anys, estimant-la molt més, va ser potser una de les coses més boniques que m'ha passat mai a la muntanya...
RES ÉS ETERN, però que quelcom bo duri i es repeteixi és realment allò a que m'agrada aspirar...amb la Lila i amb la muntanya...

  17 anys separen aquestes dues fotos... 
making of...

Ja tinc bastants posts de la GUILLEM MALET durant la seva apertura (flaix de la via inclos), però faltaven bones imatges...aquest cop malgrat la baixa temperatura i el vent, en Javi F. va fer unes interessants fotos que permeten tenir una mica clara la via...
Inici de la pujada, uns 1300mts de desnivell a degolla fins l'Ibón..
 Un cop a la PLETA DE CREGÜEÑA encara queda la "pujadeta" fins a l'entrada a l'Ibón...
 Vivac habilitat, aquest cop pujàvem sense tenda...a la nit va caure un bon ruixat...
 Aspecte mullat de la paret un cop es va fer de dia...
 Malgrat tot amb un somriure...amunt!!
El retrocés glaciar...fa 10 anys i un mes més endavant encara entràvem per gel...Boulder de 4+...

 Flanqueig de la vira cap a la R0 

 Primer llarg xop...6a+ guarrejant amb els dits gelats!

 Seguim passant fred i amb tacte psicobloc. LL2 6a/5+
Xavi al LL2...surt el sol i comença el vent gelat...


                              Tranki TR a LA RATLLETA ( LL3) 6c hipertècnic

Lila a la RATLLETA
Rotpunkt a la RATLLETA!!! primer crux de la via! Molt de fred... 

 Perspectiva de la R3 des del RAYÓN ( fissurot de 30 mts i 6a)
 
Empalmant un breu tram de la DIRECTA fins la R5
Arribant a R5
 Lila Gelada al sol que no escalfava degut al vent...
 Xavi empalment el DIEDRET ( 6a) i La ORELLA ( 6c de fissura atlètica amb ambient preciós)
TRanki TR sortint de la ORELLA ( 6c). LL7
 Ordenant material, ja cansats a la R previa al Headwall
 TRanki Tr encarant l'inici desplomat ( 5+) del Headwall de 6b
Lila al  Headwall de 6b
 Xavi al Headwall de 6b

Darrer moviment de la via, pujant a la Gárgola, darrer llarg de 6a+
Lila Sobre la Gárgola!

Assegurant la darrera grimpada fins el cim...

 Sempre que trepitjo aquest cim és MOLT ESPECIAL, no ho ha estat menys avui!
Quin riure...a la LIla li va caureal 1999 el meu C#4 a la Nord del Pedra...anys després me'n va regalar un de nou que es va perdre a la Nord de Montserrat i el vaig recuperar per wallapop ( me'l van tornar). I just al cim de l'Abadias li cau al Xavi dins un forat imposible entre blocs...finalment buscant a la sortida del túnel, metres més avall el recuperem!!!!!
 Canal pedregosa de descens, s'eviten els rappels amb 30 min de baixada ( amb compte)
 Lila, aguantant encara el tipus, a la baixada per l'Ibon Gelat del Bondider, és igual de llarg  en temps però quasi es va en plà fins a sobre el campament...s'estalvien cames...
 Gel dins l'aigua al Bondidier
 Descans merescut al vivac de Cregüeña. Quasi sense menjar...
 L'endemà ja empitjora i marxem avall 
Passen els anys i malgrat tot esperem pujar també d'aqui a 17 anys...
Traçat de la via...ressenya complerta en aquest mateix blog


SIAU, que duri el fanatisme fins que puguem escalar!!!!