Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dilluns, de juny 10, 2013

EL PITJOR DE CADA CASA...

Tu i jo hem sopat en mals restaurants,
tu i jo hem trallat a la llum d'un fanal,
tu i jo fugíem  en un Panda Groc,
tu i jo hem udolat a la vora del foc.
Tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap plà de pardals,
tu i jo en la memòria, tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar...

Al mar! Al mar!
( MANEL)

Bauhaus ( 7a) a la Paret Gran, amb els catxarrets...experiments...
Foto i Belayer: FRANEL.LA

El cabrón del P és un tio guay.Una mena d'heroi èpic d'aquells atemporals que triomfa sempre allà on va, o almenys no veus mai com pilla...que sé de bones que pilla poques vegades...

El cabrón d 'en  P i jo vam compartir corda ocasionalment, fa molts anys, units per certs vincles femenins i filosòfics ( que sovint l'estètica sucumbeix a l'etica), que van passar a ser filosòfics quan vam acabar amb l'estètica i vam percebre que el verdader motiu d'aquella coincidència no eren les lludris que duiem a trepar sinó certs objectius alpinístics.

Les noies van passar a un cinquè plà, i després de dos mesos de descarregar camions a TEACHER MANPOWER, vam reunir uns quants estalvis suficients per un parell de setmanes a tope a LA MECA.

Si dic que en P és un heroi èpic és perquè una de les imatges més vives que en tinc és la de la seva mirada desquiciada udolant mentre aixecava els piolets i em saludava.
Jo m'allunyava, mentre sentia que el cos se'm separava del cervell gracies a una intensa dosi de calmants, dins d'un helicòpter.

Feia dies que perseguíem cert objectiu, i l'accés a peu des de CHAM m'havia deixat baldat abans de començar. En plena dècada dels 90 quan els gefs encadenaven amb parapent i helicòpter, nosaltres arrossegant els petates i ni tant sols pillant el trenet a Montenvers...semblavem polacs més que integristes...així era ell...et demanava de no pagar la gasofa però apareixia amb les millors botes i piolos, i encadenava airosament al rotpunk llargs de gel on jo amb prou forçes sortia viu.

En P, però, m'agradava com a motivador...era difícil veure'l tocat, semblava com si qualsevol problema mai l'afectés ( jo sóc de vegades un pessimista crònic, com si acceptar la tragèdia fos la via per envalentonar-me). Ell no donava voltes a les coses. Actuava i prou. Just havíem escalat 2 o 300 metres quan el vaig veure caure. Recordo que vaig pensar dins meu "veus bow, alguna vegada ens havia de passar..! Merda! Joder!"...no sé com vaig tenir temps per pensar tantes coses..però el següent ja va ser sentir l' estrebada al vuit...aixecar-me amunt...sentir el "clak!" i veure quelcom arrencar-se...el següent "clack!" em va espantar molt més...bàsicament perquè no hi havia res més entre ell i jo...i jo penjava d'un tascó i un merlet que s'agafava més que res pel permafrost...va ser etern...
inici del CRUX de TELAR DE LA LOCURA Foto Edu Lahor


Em va passar pel costat i va seguir avall...amb un ull el mirava a ell i amb l'atre mirava terrotitzat la merda de reunió que havíem muntat...vaig tirar-me endavant per tal d'ajudar a parar el cop amb el cos...el tascó va petar, el merlet va aguantar i la corda em va aixafar la cama mentre jo quedava quasi partit en dos, entre ell i la reunió.

El P em va baixar, el P va poder avisar, els gendarmes em van encamillar i en P es quedava a escalar sol la via...jo abandonava, mig partit...

"Tranki bow, t'espero a baix, et vaig demanant una burger al Coco Loko, dimarts em trobes a la terrassa amb les xatis i unes birres...passa-ho bé!!!"- ho vaig dir sabent que m'havia fet mal, em va abraçar i em va fer un petó a la galta...baixet em va dir "perdona'm tio, l'he cagat...ho sento...hauria de ser jo qui estés aquí...".

Vaig veure que ho sentia de veritat. Endins vaig pensar que, en certa manera, allò m'havia superat...ja em quedaven poques ganes i ara menys...
Vaig veure com el rotor accelerava i com en P em saludava mentre l'envoltava un núvol de neu i feiem una volta damunt seu, allunyant-nos...
Recordo com m'adormia, pensant en la darrera escena de PLATOON...Em vaig estirar, i no sentia l'Adagio per corda, només l'inmens plaer de l'escalfor i la morfina extendre's per la meva sang...Duia una costella trencada i de seguida vaig deixar-me engolir per un estrany trip on apareixia una enfermera rossa parlant-me, una hamburguesa amb patates i cervesa...i el perfum del querosè...no sabia massa francès i intentava concentrar-me en l'hamburguesa...
------------------------

Crux de la TELAR. Fotos Edu Lahor
Lance clau a bidit enmig del crux de EL TELAR DE AL LOCURA fotos Edu Lahor

El temps no passa en và...tots canviem, tots evolucionem, o ens adaptem,o  ens espabilem, o, simplement, aprenem a sobreviure com podem...hi ha qui es queda pel camí , també, o qui se n'aparta...

El cabrón d 'en P periòdicament fa estada a casa...quan arriba en avió, quan marxa en avió, quan no té ni on anar o on arribar...sempre uns dies que omplen de records i moments intensos la meva memòria, com la morfina d'aquell dia...el foc i la cervesa, el fred, la seva veu i la llum dels seus ulls em transporten unes hores als dies en que les coses importaven menys, en que el futur era inmens, tant com el món i les parets...tot resplendent, cap per avall i sense límit.
Però Ell també ha canviat, té no sé quins negocis i treballa per no sé quines marques...i té tantes nòvies escampades per l'univers que la seva estructura de despeses, monetaries i sentimentals, li aporta uns rendiments quasi infinits que li permeten escalar i viure com vol, i cardar quan vol...
I tantmateix sempre pasa un parell de dies per casa, s' hi esta mentre jo curro i quan acabo escalem, algunes vegades alguna cosa inèdita o complicada, i la majoria alguna frikada. "dies de relax esportiu" diu ell...
"Ets un matat Uri!"-això de Tranki és molt modern per ell.."Qui t'ha vist i qui et veu...amb els texans i la camisa, grillu i corda de plafonero..."( el molt cabrón d'en T quan va amb xatios usa el Grigri i amb mi sempre la placa...i s'ha afartat de anar per Tahilandia o el sud de França per acabar-me dient FRIKI a mi...).
"T'has de modernitzar P...el temps passa i algun dia alguna xati d'aquestes de 20 anys que reculls et dirà "senyor" i t'acabarà posant les cintes ella a tu..."

Va somriure, va fer un glop a la birra i va mirar la llar de foc...va fer un rot endins,  i va dir: "Igual tens raó, però ja no sé com tornar... tot i que m'agrada saber què em perdo...vinc a casa teva i veig la Lila adormida aquí, i els nanos pel terra, com cadells al costat del foc...i em fa una miqueta de mal...i quan t'explico d'on vinc, on vaig i amb qui estic o estaré, sé que tu també sents una miqueta d'enveja...i és com barrejar-nos una mica en el nostre dolor melancòlic, i sortir més net..."

"Estas bé bow?"..poques vegades en P s'obria des de tant endins...sempre era molt trascendental amb l'Univers, però no amb ell mateix...

A les cinquena birra ja haviem incendiat el món, la política, l'ésser creador i, especialment somogut els pilars fonamentals de l'escalada...

"És possible P, que estiguem, cadascun a la seva manera, començant a viure l'inici del començament de quan un passa de jove a adult???" -Ho vaig voler suavitzar molt, en P és un sensible...

"M'estàs dient que ens fem vells, no siguis filldeputa tiu !!!( ell no diu bow encara), fer-se vell és tirar la tovallola, jo em sento més punky que mai...!!!!"

"Els punkys també es fan vells P..."
Nawet compartint instants i animant al peu de LE MUTANT ( 8a)
---------------------------------------------
"Aquest hivern li he estat fent pegues a una via...quatre en total i al tercer quasi cau...el final un desastre...fins i tot es va quedar el patate allà dalt, enterrat...quina merda...i mira que he fet vies més txungues, molt més, però allò és un infern..aprox txunga, roca txunga i mai acabes de saber si estas sobre la via...té poques repeticions i a sobre no la coneix ni déu..."

"doncs bow, jo igual, però a la Soleia...!"

Va mig somriure, no sé si mofeta o interessat..."aprox txunga...roca txunga...? hahah!"

"Bow, amb un turmell partit, sempre plovent, i el pudrit inicial...és superèpic...hehehe   hahaha...seriosament...si és el mateix!...hi ha les vies "comercials"...i vies oblidades...llocs comercials i llocs oblidats...aprox més cansades i sectors a peu de cotxe...graus durs i graus fàcils..., i suposo que els dos sentim predileccíó pels mateixos llocs..."

En P ja fa temps que quan fa friky sempre va acompanyat d'una bellesa deu anys (mínim) més jove...si pot encara apreta més la diferència, no fos que es trobés alguna pava més forta que ell...i fent els seus 7b queda com l'Adonis més fort de la Terra...

Ara la cara era de curiositat...

"ha estat un hivern estrany...plè de projectes i alhora de dolor...la Parca rondant la família com una puta serp fins que ens va clavar mossegada...i quan començava a aixecar el cap vaig i em foto una òstia fent bloc...el turmell enlaire...fotut de veritat bow...bé, ja em coneixes...va ser un dimecres i el dissabte encadenava 7b's a la pota coixa...no fos cas...tres o quatre setmanes i pujava de nou a Soleia...fa dos mesos...em sento coix P...somio amb tarteres i em sento impotent...penso en picar amb els crampons i em sento impotent..."

"Però no has fet algun 8a+ ja?"

"Si, però no és el mateix... com et deia resulta que les vies que em queden són les mes burres...i invertir  dies en un "7c+" és desquiciant..."

"Ets un friky, però un matat...la propera vens a Rodellar...conec una Argentina que curra per allà que ens deixarà estar-nos a casa seva i t'endús vies més txungues en menys pegues, hehehe..."

"haah..P, no em liis, que ja no estic per òsties...encara em, queda el pitjor de cada casa, aqui aprop..."

Oscar, belay final a LE MUTANT, i en Juanjutx,,,Suleiant...
--------------------------------------------------------
Tarda de núvols, fred i xirimiri...habitual...
El dijous en P va passar-lo per Barna, tenia una amiga que arribava de França i em va demanar el cotxe per anar a buscar-la...i tantmateix el divendres va tornar a casa...a despedir-se.

El dissabte vam anar al Senglar...pels vells temps...el molt cabron del P encara es manegava a la Rush prou be com per impressionar a la Lise, i jo vaig encadenar per enèssim cop la BenPetat i el Somni, la Discordia , la Rush fins Dalt i un parell d'aquells 7a's que mai sé com van..."no estem tant malament"  vaig pensar..."
---------------------------------------------------------

"EL TELAR DE LA LOCURA" i "LE MUTANT" m'han tingut ocupat alguns findes, arrossegant-me com podia fins la Paret, amb el Nawet fins i tot animant-me, amb fred, pluja o dies brillants com mai...ha estat un final d'hivern bonic i melancòlic. Al TELAR el dia del Rotpunkt el bloc superior estava mullat...vaig improvitzar i van apareixer ombres de preses que mai havia coniserat de tant ínfimes que eren...( i això que algun Lolo em murmurava que allò era 8a+...heheeh...els guiris i el rancisme local...).
A LE MUTANT a cada intent m'anava petant un canto...un peu...dos peus...una ajuda...i al final, al quart pegue del dia, com per desmuntar...encadenava...segueixo sense coneixe'm...una via de 8a i dos passos durs...
--------------------------------------------------------
"S'hi ha d'anar Uri, sempre s'hi ha d'anar...a tope...guai, veig que estas aprenent...estas madurant eh?...hehehel..."
La Paret gran Mullada...un altre cop....

--------------------------------------------------------
"ffh!  Igual que a StBenet, amb el temps els somnis es fan realitat i, alhora aquestes fantasies fetes realitat esdevenen bells records, simplement...allò que veia lluny s'ha acostat, i ara com sempre, em calen nous somnis, sóc un hiven més vell i més cardat o més savi...no ho sé...però també t'he de dir que és l'únic que sé fer..."

"Buf Uri...i que et penses que em passa a mi? ës l'únicq ue sé fer també...i tu encara! Em dius que crii un nano o que em passi més de dos dies tancat i em poso malalt..."

"Ei que jo quasi vaig parar tres dies amb el rotllo del turmell eh!..no flipis..."

"Tres dies!!!! ...Vam riure un munt...vam beure un munt i jo em devia quedar sobat i ell posant llenya a l'estufa...va fer el petate i va marxar.
A primera hora del matí es va vestir, ens va fer un petó a tots. Li va deixar una bufanda a la petita, un superheroi a l'Arnau, unes flors a la Lila i uns piolos de marca per mi...i es va endur un gats bons que a mi m'anaven grans.... jo vaig sortir al balcó, mig adormit, a saludar-lo mentre carregava el taxi. NO feia vent sinó un incipient sol de primavera..estavem al poble enlloc de enmig de una rimaya...però vaig udolar i vaig aixecar els piolos mentre s'allunyava...

Joder l'amistat a muntanya és especial...o potser com totes,...simplement que l'amistat és bonica...
Amb en Juanjo, molts hores a Stllors...
-----------------

dimecres, de maig 22, 2013

Cosmic LOVE


Hi ha coses que de tant veure-les cada dia de vegades ens oblidem d'elles...

Hey, aqui et deixo això Lila, no sé si ho llegiràs però per si de cas...gracies per cada dia...

diumenge, de febrer 24, 2013

HISTORIES DE ST.BENET

Un mite de la escalada esportiva a Catalunya, en JOSEP BATLLE, té un bloc on recull histories d'aleshores i reflexions d'avui.

Algú que ha estat punter en moltes disciplines ( primers VUITENS a l'Estat i a Catalunya i repeticions inicials de vies com el MIRALL, solos increïbles per Montserrat, equipaments pioners de vies avui mítiques...), capaç de entendre aquell moment, el pas del temps i sobretot de ACCEPATR-HO i no caure en un romanticisme acomodatici i voler fer d'aquella època un moment estatic i inamovible sinó evolutiu.

D'això se'n diu saber ENVELLIR, que, només per una lletra podria entendre's EMBELLIR.

En RUBIO, a més,és un excel.lent recopilador de histories i gravats, i, d'entre aquestes, en destaco una de divertidíssima, que explica el PERQUÈ dels pedrots que descanssen davant l'ermita de ST. BENET.

Actualment s'usen per posar un slack line, per recolzar-hi les motxilles o per pendre el sol mentres esperes la caloreta per escalar...el seu orígen, però, és més que curiós, i alhora lligat amb un altre històric de Montserrat, l'ALBERT IGLESIAS, que, des de la seva botiga a l'Avinguda Gaudí, l'ESPORTS ALP, a més d'un ens va vendre els primers equips d'escalada, els primers gats Boreal...etc...

He somrigut molt en llegir aquesta anècdota, gaudiu-la:
http://josepbatlle1556.blogspot.com.es/2013/02/amb-flaire-polvora.html

divendres, de febrer 08, 2013

Mai et podré dir Adéu...

Diuen les llegendes urbanes que et vas canviar la cuina perquè la que venia de serie era una TEKA, i un culé integrista com tu tenia urticaria només de mirar-la...

La segona vegada que vam sopar junts quasi em moro de la borratxera...

Et vas dedicar, sorneguer, a provar la meva resistència amb la pitjor de les begudes, aquell beuratge italià que va dur l'atre cunyat per fer pagar la novatada al nouvingut. Recordo que no recordo massa, era una nit de Nadal, vam sopar amb els nostres futurs sogres, la vam liar, vam anar al MUNDO KANIBAL, vam seguir liant-la i després, ja de matinada, va sorgir de dins teu aquell "expert en totes les batalles" que ens va dur a un garito d'aquells que no saps ni on són ni de que viuen.

Recordo com vaig quasi congelarme al Peugeot 205, sota casa la Lila, i el sogre em va trobar a les dues del migdia, amb tota la papa pel damunt: "Ceci, este chico tiene un mal beber..."-acabaves de sumar una bona tanda de punts al teu favor davant del sogre...ke kabron...Hipotèrmic, derrotat i amb una ressaca de Bukowski, avergonyit, vaig tornar a casa, no sense abans deixar el poc que quedava al meu estómac, per la finestreta al llarg de la C-58...

Mai vaig lograr-te convèncer de que NO era "el millor escalador del país" i que viure de la escalada és quasi impossible...només em vas veure un cop escalant, i amb les històries que t'explicava vas iconitzar-me com cada vegada que sortia el Kilian al telediari..." Que no Pedro, que jo només "ESCALOOOOO!!!"". Com tampoc vaig lograr-te convèncer que, a pesar que fos catalufo de la ceba, i del Guinardó, no era un pijo d'aquells que devíeu currara les tardes boges i ultrakilles del "DRAGON ROJO" a CERDANYOLA. Eres de idees fixes, simplement em vas anar tolerant cada cop molt més, fins al punt que no he sabut mai qui estimava més dels dos a l'altre...

Ja he perdut el compte de les birres que t'he gorrejat de la nevera, cada diumenge abans del futbol, o dels kilos de carnaka que ens hem fotut, de els QUINTO+TAPA, de els teus consells, observacions i conclusions, d'un PRAGMATISME absolut, d'una cruesa desposseïda de tot idealisme i, alhora tant ABSOLUTAMENT ENCERTATS...jo era l'economista i tu el SAVI, simplement. I això que vas ser capaç de gravar-me deu temporades seguides del "QUARTO MILENIO RADIOFÒNIC", i que estaves completament convençut de les conspiracions, els codis secrets i les mandangues aquestes de l'IKER dels collons...amb els teus "earphone" versió sonotone...ESTRUCTURALISME DETERMINISTA?

Pedro, mai oblidaré, i tu suposo que tampoc, aquella nit quan la Roser, que t'idealitzava, va ser la persona més feliç de l'univers amb el COMPLERT que li vam obsequiar amb tu i la Lila...un BARÇA-MADRID de 5 a 0, amb birres i tapes...una pizza prop de casa, i una festassa a la disco...tots vam plorar rient de veure-la apunt d'explotar d'alegria...va ser insuperable.

I en certa manera t'he envejat...la teva bondat, la teva paciència, la teva comprensió, la teva claredat mental, la teva dedicació, capacitat d'acceptar els canvis que ens va procurar la paternitat, i la teva devoció per la teva companya l'"ANGELITAS", que era totalment ABSOLUTA...vas saber-te conformar amb les restes de "la vida" perquè vas trobar en el moll d'aquella cosa que a mi em semblava "pura rutina" el motiu de ser, de gaudir i de existir, i fins i tot em cuidaves els meus, mentre escalava, i no dubtaves en oferir-me el que fos quan arribava al minut cinc de la primera part, brut, cansat i mort de fam...

Suposo que el cos humà no pot resistir ser tant exo-benefactor i per això t'ha embogit, esclatant en mil bocins de cèl.lules desenfrenades que han col.lapsat entre elles...naixent entre la duresa d'ambient a la "ciudad sin ley" com tu deies al RIPOLLET dels 70's, amb la dificil mort del teu pare, i havent de lluitar ja de jove per la teva família...Però d'allò en va sorgir un nano mil vegades més educat, mil vegades més generós, mil vegades més comprensiu, i més estimat, tant per els crios de la fam,ilia com pel teu nebot adolescent, com pels iaios amb els qui comparties quintos als bars amb menys glamour de l'Univers. era dificil no estimar-te perquè tu et feies amb tothom...

Aquets darrers temps he estat pregant, maleïnt, cridant, plorant en silenci, rebentant-me a series per oblidar el que passava, sense dormir fins que queia de son, tenint esperança enmig del pessimisme que m'envaïa, intentant compendre el que se'ns venia al damunt...i no n'he pogut treure més que una ombra del teu somriure, un glop de plor sempre apunt de brollar, i de nou aquest pes buit a l'estómac que m'ofega en pensar en tu. UN ALTRE COP, el desconcert, l'angoixa, el dolor, i finalment la puta realitat del mai més...

Quasi mai t'he contradit perquè era pràcticament impossible no estar d'acord amb tu, en sabies massa...i dins d'aquest inmens cos que t'albergava, l'amor semblava no cabre-hi...mai entendré ni la merda de destí que ens ha separat ni la teva discreció en marxar tant rapid i sense fer soroll...ho sento PEDRO, no ho puc evitar, estic enfadat, estic enrabiat...estic espantat de com d'espantat devies estar tu aquest dies, per tu i per els teus que deixes sense tu...

Només et puc dir que per la nostra part no has de patir, que els cuidarem, i que de la mateixa manera segurament la Roser ara deu saltar d'alegria de tornar-te a tenir amb ella...és la merda de viure en dos bandes diferents...però confia, tant com nosaltres confiem amb tu...

Ah, i que de la mateixa manera que sempre em deies que la meva musica era una merda, i alhora me la grabaves...doncs jo, en canvi, ara trobo el punt a aquella música tant carca que et molava a tu, i, perque te l'emportis, te'n dedico un trosset, el més entranyable...

ADEU PEDRO, tros de bou, t'estimo, ja t'enyorem, i prometo ser tant bon pare com tiet vas ser del teu PETIT CULE, com li deies al Nawet.

Aqui et deixo, amb la Gaynor, d'aquell collons de MOTOWN que tant et flipava : NEVER CAN SAY GOODBYE, Pedro...

divendres, de febrer 01, 2013

Abstraure's

"yo' don't know how i cry to jah, so many long despaired nites, prying for ya' salvation in this world of calamity...please keep on fighting..."

Costa, Costa d'abstraure's, de no pensar en allò en que un intenta evitar tornar a recordar...com si oblidar fos suficient per exorcisar la realitat del moment... Ferro i suor, resina i suor, treball i suor, somriures amargs que intentem dissimular...joder quina merda... Intento que les hores s'omplin d'esforç, que el camí em dugui a un estadi d'esgotament que em permeti adormir-me cada nit més trencat, més il.lusionat pel moment en que la muntanya m'ompli de llum i aire, lluny del dolor...

Diumenge pujem a CORONES...amb totes les variables a l'APP del CLIMBING SPOT SELEKTAR...i funciona, amb una petita variable orbital que també s'ha alineat...fresca sense fred, la termica correcta per estar a gust mentre altyres llocs estan pillant, Sense gent i amb vies a plaer... 
Un parell de setmanes de "fisic" i una de entrenament més intens i el cos ja em reacciona. És com un interruptor i tot es posa, almenys en aquest sentit, a lloc...tant de bo pogués manar sobre el cos dels altres, tant de bo el cos ens fes cas com quan entrenem...si només fos una mica...  
Munto sol amb canya, exploro, i encadeno LA MAKABRA, viote que fa quatre anys, just vaig poder muntar fins que el nawet va començar a plorar. Provo i encadeno, com m'agrada. El David fa fotos, makina com pocs, quasi la rebenta a flash i no perdona a la segona.


Cerveses a la gasolinera , tot plegat corrents...METADONA, MORFINA...uns instants de plaer, el plaer de l'oblit puntual. JODER...Tant de bo et fessin igual d'efecte els teus calmants, bow...jo aquests són els únics que tinc, i que em funcionen, almenys encara...

dissabte, de gener 26, 2013

Catxondeiu Silbergayer

JOder quin bon rotllo aquesta parelleta de lolos...aqui us deixo un vidiu dels que val la pena veure, perquè et quedes amb un somriure...naturalitzeen un VIOTE que sembla broma i que en realitat és un os per gent que fa 9a...per flipar... JO segueixo entrenant...

dimarts, de gener 22, 2013

band of horses ...

Comença de nou l entrenament,,,a mort, sempre a mort..a veure que recollim...

dissabte, de gener 12, 2013

Equilibris...

És curiós, em faig mal amb la resina i em recupero en roca...

El cos és molt complicat, potser tant com la ment ? NO crec que mai ho arribi a entendre, simplement em trobo amb guspires de llum en un camí d'aprenentatge que es basa en CAURE i AIXECAR-SE...

LA VIDA i LA MORT, el TEMPS, CADA MOMENT QUE S'ESCOLA entre les nostres mans com la sorra al rellotge..què som? On anem?...hi ha vegades que ni em plantejo cap d'aquestes preguntes, tantes com les que no en trobo la resposta i altres que m'oblido de pensar-hi...

Em fatigueja veure com el dolor conviu amb l'eufòria com si no existis el primer, com tot es precipita alhora que s'eleva la resta, i com m'ho miro sense saber quin partit prendre...NO SOC INSENSIBLE però crec que m'és impossible deprimir-me...

Alhora que altres malden per sobreviure altres busquem respostes...no és seriós? Són camins diferents?...Ni puta idea...

Fa anys ( molts), a StBenet es van equipar les primeres vies d'escalada esportiva, i entre elles la FRIGO...va ser potser una de les meves primeres vies que vaig lluitar per "encadenar" quan encara no coneixíem el sentit d'aquesta paraula i ens moviem amb el Fifí entre assegurances...

De vegades cal tancar cercles, i per mi fer en SOLO una via és tancar definitivament el cercle de relació amb ella.

Vies com la FRIGO han vist passar la meva evolució com a escaldor al llarg dels anys, inclosa aquesta fase final de intimitat amb la roca.

Va ser equipada per TONI JIMENEZ a inicis del 80, i la vaig escalar per primer cop amb dobles burils...aquest finde vaig decidir CALMAR-ME una estona i esperar el FRED al BARBERÀ, mentre "escalfava" a l'AGULLA DEL GUARDA.

Després de uns solos allà va caure la DALTONICS ( 7c+ de bloc total)...Aqui us deixo el vídeo

EQUILIBRIS 1 ( Solos a StBenet) from TRanki on Vimeo.

Avui he gaudit de un preciós matí, fresc i solejat a la PARET GRAN, amb amics INGRAVIDS, molt bona ONDA i millor gent...hi ha dies que la tristor es veu superada per la amabilitat i l'alegria que transmet la bona gent...gracies bows i gracies a la SILVIA per pillar-me a la TELAR DE LA LOCURA, un altre "projecte" que creia que estava lluny, amb els mals als dits que arrossego, i que ara ja he lograt fer en toprope ( looser de no abnar de primer, ja ho podeu dir...era un pegue de rebentón...flútan...)

IRIE

dimarts, de gener 01, 2013

When it's Gone...

Quan necessito inspiració, reflexió o calma torno, com sempre, als orígens...no em cal voltar massa...

ST BENET...sempre ST BENET...

Les escales, la tranquilitat...ja quasi no hi queda ningú allà dalt...kumbayas, algun clàssic...el puto taladro remugant per Gorros i els darrers fanàtics com sempre, apurant el dia a mort...el fred...l'estufa, l'Angel i el Pingu que s'ha fet ja gegant...la cervesa abans de baixar...la foscor i el Monas buit...l'olor a suor i farigola...

Entre aquesta soledat i els dies brillants em retornen les ganes de muntanya en la seva essència...hi ha dies d'escalada estranys en que t'adones que igual el que avui en dia estas fent no és allò al que creies que volies arribar quan eres petit...potser és el darrer cop de cua de un estil que ja no es porta, un rancisme mitificador de vells records reaccionaris a l'evolució...

I TAMBÉ hi ha dies que sents PLENAMENT que ets allà on vols, que creus que aquells inmensos cercles que fa la vida acaben quadrant en certa manera al cap de molts anys...mires al voltant, inspires, i seus satisfet a peu de via, mig endormiscat amb un somriure de calma total...

A St Benet cada cop sento més intensament aquesta sensació...

NO ho sé...sovint hi penso i crec que en el fons, allò que no m'agrada realment ja ho deixo de banda i que malgrat les meves reserves avui en dia el "fanatisme" de sempre és ARREU inclús millor...no vull confondre el "meu" estat vital amb allò que "és", no cal ser un criticaire xovinista. Però en certa manera enyoro els dies d'alpinisme, les grans parets, la rasca inhumana, el compromís...el montserratisme "polivalent" dels anys daurats, on aquells que veies en un totxo te'ls trobaves a l'aeri penjats, en una normal d'una agulla clàssiquíssima i amagada, o fent alguna solitaria o fins i tot algun "solo"...

Encara que sigui en certs matisos i en petites dosis, St. Benet encara guarda alguna d'aquestes sensacions...les seves vies, els seus moviments, l'estil d'equipar...és diferent...segurament no per millor o pitjor, sinó que aquells que van crear aquelles vies pertanyien a una generació de "transició" entre l'escalada clàssica i la actual, i van imprimir en les seves vies les seves maneres, la seva visió aleshores revolucionaria i avui tant antiquada ( autèntica?).

Fa setmanes que estic tornant a Stbenet, i no me'n canso...vies noves i vies que repeteixo amb una mirada diferent, més madura potser, i amb la mateixa il.lusió que fa 30 anys...i en el fons potser simplement m'encanta perque, de manera inconscient simplement torno " a casa...".

És fantàstic...i ho he d'agraïr als darrers "locals" que m'acullen, el Bernat, el David, el Mateu, el Fer...els seus ulls brillants de fanatisme em fan recobrar el meu...respecte i admiració per aquells que no es deixen seduïr per l'homogeneítat actual ( vull obviar la paraula "mediocritat" per no ser exactament el que crec...), i segueixen el camí més difícil i recargolat dels bidits txungos, els roms inhumans i el bloc fet via...

Aqui un video de una via del 1987, CARNE PODRIDA, que he repetit 16 anys despres de fer-la per primer cop, sentint-m'hi segurament més còmode..i no només per tenir més o menys nivell, precisament...
Gracies DAVID HOLGADO pel vídeo i BERNAT pel belay...aquell dia havia escalat per primer cop una via a Stbenet amb el Nawet, i ells em van deixar compartir les darreres llums amb un fanatisme tant desmesurat com les rialles i la solitud que ens envoltava.

Segur que seguiré pujant...

St Benet Classics, CARNE PODRIDA from TRanki on Vimeo.

Musica d'en BEN HARPER: When it's gone it's gone ( del DIAMONDS INSIDE), un dels seus millors discs...