Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dimarts, de novembre 20, 2012

ÈPOCA NEGRA...


És quasi surreal, però el determinisme lacerant de la vida fa que alhora que ens xiulin les bales al voltant i no ens n'adonem, i quan, de vegades, i de la mateixa manera, sobtadament caigui algú al nostre costat ens sentim quasi com ofesos per la crueltat que significa un cop sord de coltell que no ens toca però ens esquitxa...

Com en una carrera folla de la que no creiem participar...però en la que guanyem i perdem en cada instant des del moment que neixem creient allunyar-nos de la mort mentre que ens hi acostem inconscientment a cada sospir.

Corro, corro, i no sé cap on, MAI, desconec ja si estic fugint, o simplement precipitant-me...però corrent...i mentre crec relaxar-me és just només l'estona entre tronades que sordes s'acosten anunciant-se amb llamps cegadors...m'ho miro de lluny, i després darrere la finestra, creient-me a cobert i inert davant la tempesta que s'engendra. No sé si la calma és l'espai entre tempestes o al revés...perquè en el fons m'és igual, sé que tant se val des d'on ho miri...hi ha tempestes que duen les riades brutals que ens obliguen a fer cap, més tard o més d'hora, al riu que ens durà al mar...sempre...només hi ha un sentit.

I és aleshores, quan aquest corrent se'ns enduu, que m'adono de l'essència eixorca de la SOLEDAT, que no d'estar sol...simplement de la cruesa de la individualitat,  que ens fa tant còmplices de les nostres accions com víctimes del nostre destí. NO hi ha res més, per molt que ho busqui, més enllà de la meva percepció, tant del bo com del dolent...allò que em passa és quelcom que no passa a un altre...i el que passa a un altre no em passa a mi...i no hi puc fer res. i em sento plè de rabia, i d'impotencia, i de soledat, de la soledat de no ser capaç de compartir o de canviar destins, i veure com en aquesta cursa cap al final escolto el so malèvol del ferro i el plom foradant als amics, ferint-los, esquinzant-los, fent-los mal, fent-los caure i repartint dolor als qui estimo.
I miro de creure'm acollit, de ser responsable d'altres, a través de l'amor i del deure, de la coherència i de la cura...i novament el cruixit sord de la ineludible destral que talla sense pietat em desperta, i em diu que RES puc fer, i el seu xiular pervers em fa perdre la fè, em fa pedre les sensacions, les creences, la força i molts valors...i ja sé que la paraula JUSTICIA no pel fet de existir significa que s'apliqui...ja sé que només és per als actes dels homes i sovint errats, perquè la REALITAT és tant dura com mancada de l'omnipotencia divina que li permetria ser divina i omnipotent. La seva desesperant aleatorietat quasi mecànica, inhumana, inconscient em desquicia...em fa sentir que estem perduts en la buidor...
La ruleta russa de la puta vida a la que ens obliguen a jugar sense diferenciar en res allò que haguem fet, allò que no haguem fet...és un joc estupid que mirem de disfresar

És aleshores quan, amb rabia cega, em nego tossudament a creure que ELLA mana, em nego a creure que sigui capaç d'impartir castig o benefici amb el seu plaer supí...perquè simplement és quelcom tant desesperat, sol i trist com la totalitat dels qui administra, i sigui com sigui, només la motivació, la força, el desig i la nostra follia ho pot capgirar tot...

Cada segon és únic, cada instant no torna, cal viure'l com si fos el primer i l'últim...

Amic, t'estimo, si pogués em posaria al davant per tal de parar la bala que va cap a tu, perquè arriba un moment que cada cop sento menys i em sento més sol i perdut malgrat la inmensa bellesa que em rodeja i m'estimo...només puc plorar i demanar que lluitis tant com puguis...que tots seguim corrent endavant, amb tu i per tu. Amb sort i fe, i desitjo que l'esquivem, no pots imaginar-te com ho desitjo...

dimecres, de novembre 07, 2012

JA TORNA LA FEDERAL????

Ja fa dies que el meu pare(**) escriu...sempre ho ha fet, apart de editar llibres (*). Els seus assajos i anàlisis sobre poesia sempre m'han embadalit, i com més gran em faig més admiro la seva capacitat per exprémer els sentits de la lletra escrita...al poble, forma part de les interessants "tardes sota la surera a la Vall d'Aro" on una colla de persones que admiren i difonen la cultura (musica poesia i ciència), es dediquen a fer trobades d'estiu per mantenir l'interès entre els joves, de coses que es van perdent...entre elles la capacitat de observar i entendre...

Fa dies em va enviar un text, amb la obvia caducitat del 25 de NOVEMBRE, aixíq ue , abans del dia clau, he mirat de penjar-lo per si algú s'hi sent identificat o interessat...Tantmateix, si mirem el que diu i les referencies, veureu que POC CANVIA UNA SITUACIÓ en EL TEMPS, si´nó és UN MATEIX QUI LA GOVERNA...


GAUDIU-LO!!!

* El pare és editor de llibres científics i mèdics.
**Davant esdeveniments que s'apropen, i tot i que el dia a dia pugui alterar el sentit d'algunes de les estrofes, us detallo aquest petit romanç, una mica burleta, revisant el que en el seu dia va fer LO GAITER DEL BESOS, sobre el FEDERALISME que tant sona...El pare s'ha apodat LO GRALLER DE RIPOLLET...

M'hi manca alguna referencia a les retallades ( indicatiu d'afinitats que no comparteixo en la seva totalitat), però és ben adequat per prevenir-nos del que podria ser i no serà si no ens ho prenem seriosament.

Gracies pare!!!

----------------------------------

Ja torna la Federal ! (Romanç de lo federalisme sobrevingut)

- Desperta, ferro, desperta!
va sentir lo Pi i Margall
que dormia un son pregon,
un son de més de cent anys.


- Qui me crida? Què voleu?
Què és tot aquest guirigall?
- És la Gloriosa, senyor!
Ja torna la Federal!

-Valga’m Déu que és el què sento?
Lo monarca heu despatxat?
- No! Que ens ha donat paraula
de fer-se republicà
si li deixem, per caçar ossos,
lo nord del Pallars Sobirà!



-I l’Església? Prou suposo
que sou menjacapellans.
- Posau-vos al dia, senyor..!

Ja ni ha pocs, de capellans.
Els que avui tenen requesta
son los clergues musulmans,
i amb tan nodrida presencia
de tot l’arc confessional,
los bisbes tenen prou feina
per vetllar son setial.

- I lo poble? Ja es prepara
per donar bon cop de falç?
- Tots los nostres son a casa
a Telecinco amorrats,
i els que van anar a la “mani”,
eren quatre mal comptats.

- L’exèrcit i el sometent,
estan del nostre costat?
- No senyor, no val la pena,
puix ja tenen ben clissat
que la nostra rampellada
es cafè descafeïnat.

- I voleu més llibertat,
justícia i fraternitat?
- La molta que tenim ara,
baix lo jou de “la unidad”.

- Doncs, què diantre voleu?
Per això m’heu despertat?
- Volem fer passar l’estona
jugant a la rata i el gat,
i distreure de quimeres
aquest poble cabrejat.

Mes no cal que passin ànsia
rei, bisbes ni generals;
que no pateixin los jutges,
ni magistrats dels tribunals.
Conservaran sa poltrona
senadors i diputats
i tota la tirallonga
dels orgànics i endollats.

....Que no corri qui los tingui
a expatriar sos cabals,
que el nostre federalisme
es de focs artificials!


- Doncs anau a fer punyetes
i deixau-me dormir en pau!



Lo Gaiter del Besos

Adaptat a les presents circumstàncies

per “Lo Graller de Ripollet”,

amb llicència (la que s’ha pres).

diumenge, de novembre 04, 2012

Tsunamis al Santuari...

El SOLO permet escollir-lo...sovint es practica sobre vies equipades...que sovint s'acaben fent només amb corda...

Els TSUNAMIS però, únicament permeten dues opcions: MIRAR-LOS DES DE SOTA o ESCALAR-LOS...

A CAN BRUGUERA els homes del bosc van crear DEPOSITO DE CADAVERES, un imponent esperó on la aleatorietat del slab d'entrada i un tecnic canvi d'esperó, configuren un pepino que "havia" d'escalar.

Pujo en brut el video, sense edició degut a probemes tècnics, tot i que segurament el so i els esdeveniments són el millor testimoni del que es sent escalant aquesta maravella...PUGEU EL VOLUM i veureu que ja ho deia la MALA MARIA...Solo hay CABRONES y COBARDES...BANZAIIII!



"de ñajo mi viejo me dijo
hijo, usa tus ojos,
no juegues sucio, ve despacio
no te metas si no te toca

usa la cabeza antes que la boca

y mi tío me dijo
chico, haz todo lo que puedas
todo a su tiempo

algunas cosas no se olvidan

las palabras se las lleva el viento

tienes que estar tranquilo

disfruta tu momento
juega tu partida

vigila, todo gira

todo vuelve, todo es mentira

hay perros que ladran y muerden

hay días de suerte

hay días que no terminan

en plaza Castilla

hay días que se complican

y se repiten

la vida es un kinder

y son dos días, que caigan en finde

el domingo en el Caribe

quiero delicias mañaneras

playas y palmeras

no es por lo que mueras

es por lo que vives

Hermanos también acaban a tortazos
y ni las montañas ni el sol se caen a pedazos

si te vas no des portazo

y paga, paga a plazos

vigila quien te agarra del brazo

una linea no es un trazo

separar a dos borrachos es llevarse el botellazo

no hay mas nudos que hacer si ya hay lazo

solo queda cumplir o liarse a puñetazos

solo hay cabrones y cobardes

solo hay cabrones y cobardes

y si te haces mayor
piensa a lo grande

yo estoy conmigo

aquí con mi sangre

cabinas se rompen

cadenas se parten

dame

¿quieres?

toma

dame

tanto compartir

y pa ti no queda parte

cambian las tornas
yo sigo delante
ella ya no suelta el volante

si yo no falto

a mi no me falten


solo hay cabrones y cobardes

solo hay cabrones y cobardes

hay que ponerse en lo peor
pa tonterías siempre hay tiempo

mucho talante
mu poco talento
pa hacerlo mejor

fíjate si tienes intentos

ni con cuatrocientos quiebros

a mi predícame con el ejemplo"

cojeme la vuelta y y luego dala tu...
IRIE

dimarts, d’octubre 16, 2012

LLUIS BACIERO

És al.lucinant com en menys de un mes en aquest blog no he tingut més que tractar un únic tema...la mort...quasi sembla un obituari...merda...!!!!!!

Ahir en Lluís va patir un fatal accident a Montserrat. la seva muntanya.

Gracies Lluís per l'inmens esforç que has fet, com a muntanyenc, lluitant per fer-nos entendre coses que no sempre ens agraden, i alhora mirant de defensar els nostres interessos, és la teva aportació més gran a Montserrat i al món de la escalada a Catalunya, un exemple per a molts altres processos d'entesa.

Em sap molt de greu que aquest desenllaç sigui en part fruit del teu compromís absolut per apropar o solucionar aquelles postures tant allunyades i absurdes que, lamentablement, genera l'escalada. És surreal i inútil, i alhora  el teu esforç, més enllà de les teves creences, honra la teva noblesa i actitud.

Guardo les fotos de Riugréixer, i penso amb tristor en el dolor dels teus que ja tant sols per empatia, i pel què vam xerrar, m'aterra...

Tant de bo tothom pogués ser tant coherent i tant responsable com tu...has estat l'exemple...

Salut bow, i com sempre ( merda de frase), ens veiem quan toqui...el meu sincer condol.

dijous, d’octubre 11, 2012

Roser

Avui, com cada 12 d'Octubre, és un trist aniversari...dels primers en que el dolor a l'estómac ja esdevé un petit pessic d'un dolç i llunyà record, simplement...
Un petó Roser, t'estimem, els que et vam conèixer i els qui t'han conegut pel que els hi hem explicat...t'haguéssis portat de maravella amb el teu nebot, ha sortit culé fins la mèdula...i a la Martina ja li explicarem qui va ser aquell inmens somriure de les fotos...algú que ens va fer aprendre que la vida és un viatge al.lucinant d'amor i comprensió, i que de les coses difícils en neixen flors...

Cuida'ns.,.

Encara escolto el teu nom...
Encara escolto el teu nom...
Que puc fer sinó,
Si res sona com el teu nom...

Pots matar el temps si realment t'ho proposes...
O deixar-ho tot enrera i no afrontar-ho mai...
Però què més puc fer, sinó guardar-te en l'esperança...?


dijous, d’octubre 04, 2012

ADEU COMPANY...

Cada vegada que he de afrontar la mort m'adono com de efímera pot arribar a ser l'existència, i alhora com de llarg i de fructífera... Avui ens ha deixat en FRANCESC SALVADÓ, escalador i fundador de www.KPUJO.COM, altrament la actual bíblia de Montserrat. Vaig coneixer en Francesc arran de la seva web, i vam col.laborar breument ressenyant tot StBenet i part de la Nord i Agulles...era una persona perfeccionista i treballadora, fet que contrastava amb la seva discrecció i humiltat en relació a la important tasca que estava fent.

Feia dies que no sabia res d'ell i ahir el vaig trucar, i vam xerrar breument...ara me n'adono que va ser una despedida. La paret segueix desplomant i de tant en tant miro avall i em pregunto si aquells que es queden pel camí han trobat la pau...hem de seguir amunt però de vegades dubto quan penso que no tinc temps per aquells als quals hauria volgut dir tantes coses.


GRACIES FRANCESC, GRACIES COMPANY, ens veiem, com sempre, tard o d'hora Descansa en pau... podeu donar el vostre condol a tecnica@kpujo.com, demà a les 15:00 serà incinerat al cementiri de ROQUES BLANQUES

dilluns, de setembre 24, 2012

Equilibri...

Hi hagut vegades que el SOLO ha arribat com una mena de càstig, hi ha vegades que ha arribat com a expiació, com a rebuig, com a expressió de rabia, com a manera de trobar allò que no sabia si estava buscant...

Però el millor és quan és una expressió d'EQUILIBRI...perquè és quan major seguretat es té, quan més es gaudeix, quan realment t'adones de com d'errat anaves abans...
Foto JUANJUTX

dimarts, de setembre 18, 2012

LOURDES o El Cercle de Pedra...

La vida és una roda que es mou en aquella direcció en que l'empenyem, o en la direcció que el nostre Kharma determini...ambdues són compatibles si sabem compendre allò que les marca...( Karoline-K.line "living K.talonia")

"La roca sempre hi ha sigut, i poc canvia en realitat...som nosaltres qui, amb mirades diferents, interpretem en ella mancances, pors, il.lusions o desconeixement...Oblida el que duus dins. Tot i que l'experiència pot ser aplicada per afrontar el desconegut, la possibilitat de nous coneixements es multiplicarà si els aprens des de l'innocència i l'alegria de viure'ls..."

Sí Sensei, però les meves pròpies capacitats ja són aprenentatge, mai podré desapendre, i si ho faig tornaré a l'inici sense que res del que hagi aconseguit em serveixi...

"No et parlo de consecució estricta, Bodhisattva, et parlo de descobrir allò que en realitat busques, i, allò que en realitat obtens...són el mateix???

No ho sé...

"Precisament per això pateixes...precisament per això dubtes...precisament per això fracasses..."

Què és el que busco doncs?!

"Tu ets qui ho has de descobrir...has de mirar al teu interior, explorar els teus racons més íntims, allò que tant sols tu pots saber que penses i fas...i analitzar el perquè ho penses i fas...i només aleshores podràs quedar-te amb el poc que t'és útil i el molt que et sobra..."

I aconseguiré ser millor aleshores?

"Tu has de saber què et fa millor, i perquè vols ser-ho"

No sé si busco ser millor en sí mateix, o si és una via per a ser feliç, o perquè el coneixement i la consecució em donen el plaer de saber-me superior..

"És la felicitat el que et duu a l'èxit o l'èxit el que et duu a la felicitat?...o potser pots trobar la felicitat sense l'èxit, o l'èxit sense felicitat? On ets en realitat? Quin camí estas prenent? Perquè i respecte a qui vols ser superior?? Pensa-hi..."
Contemplant la tempesta que s'acosta amb en Nawet, després de la F.A de LEVITA (8a+ d'adherencia al VERMELL de TUMENEIA)

 
....Mmmmh...encara no ho entenc però intueixo una llum...

"Ves-hi, mira-la Bodhisattva , i pensa-hi...tampoc serà definitiva ni certa en la seva totalitat, però segurament el simple fet d'anar-hi et procuri una manera de obrir els ulls i mirar de manera diferent....

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Els darrers dies a Rodellar m'havien fet pensar i reflexionar molt...la vida a la muntanya és complexa, com ho són les relacions humanes, la necessitat de simbiosi permanent entre l'ENTORN i els ACTORS...i el poc que havia entès és que sovint confonem camins, interpretant com a propis i personals els mecanismes, efectes i causes, que necessitem per pujar muntanyes...la gent...
 Univers al revés a la PISCINETA ( Rodellar). Pieds nus dans la terre sacrée (8a)

Per sort vam estar en un racó tranquil, on l'aigua fluïa sense pressa, blava i freda...on l'herba estava verda tot i la canícula, i on la lentitud dels voltors es mofava de les nostres ànsies de pujar números, tant terrenals i poc espirituals. Cada cop em veia més lluny de tot i m'espantava la tranquilitat amb que afrontava la poca motivació, la calma amb que percebia com allò que volia era més "trobar" que "trobar a través de l'escalada"...¿M'estaria apalancant?¿Pedria la el ritme que darrerament estava assolint?
Els anys eren un pes inel.ludible que m'arrossegava en sentit contrari de les oportunitats...cada cop se'm limitava més el ventall d'opcions per tal de aconseguir el que volia a través de l'escalada...però alhora aquells anys em permetíen insertar en la meva consciència objectes de desijq ue abans o no havia considerat o considerava impossibles...era l' únic aventatge...i això em feia feliç, m'omplia...
Dubtes a peu de via. AGP al CALDERER ( A3+/6a 190 mts) . Asc Hivernal amb en MALUTA...

Però era insuficient, al meu voltant hi havia lloses existencials que em barraven el pas a trobar allò que en realitat estava buscant. La plenitud.

Vam encadenar allò que volíem cadascú, flotant ingràvids entre infinits mars de pedra desplomada d'on gotejaven formacions increïbles a través de les quals vencía pors i aversions...simplement estava en comunió amb la pedra...però no em coneixía, em sorprenia el que estava fent i degut a aquest fet no assolia cap coneixement...era una mena de felicitat somorta, exígua, inert...

Els números ja no teníen sentit perquè a través d'ells no obtenia res, era un camí nfinit  sense un terme on poder valorar res...i veure el resultat de tot plegat en la mirada obsessionada i absurda d'aquella noia polonesa em va revelar el perquè de tot plegat. Vaig deixar l'equip discutint de preses, variants, graus i conflictes, vaig fer la motxilla i vaig caminar cap al poble, per observar amb calma cada minúscul detall de aquell camí que havíem fet ja vuit vegades a tot drap sense mirar més que els nostres peus i amb el pensament posat en les vies...i res més.

Arribant de nit a Rodellar...

Corda petada, mentre encadenava ASCENSOR PARA EL CADALSO (8a+)¿Perquè no es va acabar de trencar...?Perquè no vaig caure? 

La polonesa havia afirmat que "you can't understand me...climbing is my whole life...!!!". La primera reacció va ser comentar-li que abans que ella nasqués cada cop que tenia el cervell distès una estona aquest se me n'anava a mirar balcons, murs, parets...i que de jove arquejava qualsevol caire, presa o rom que les meves mans poguéssin acaronar..pel carrer, a la classe...
Però ho vaig trobar inútil, perquè el "i jo més que tu" era el que realment m'estava allunyant cada cop més del que en realitat cercava. Per un instant vaig veure que el meu error era buscar un reflexe en l'exterior, i com a infinit i variable que era aquest, em seria impossible trobar res.

I vaig buscar dins meu...


Vaig buscar en els records, en les experiències, en les irrefexivitats i les reflexions, errònies o encertades...vaig buscar en els sentiments, en les pors, en els desencants, en els meus errors i en com els havia comès...i vaig trobar alegries i tristors, èxits i fracassos i SOBRETOT, vaig adonar-me'n que tot aquell reguitzell de moments, de instants, de secrecions que la vida havia anat acumulant en el meu esperit, molts cops no sabia perquè passaven...ni els havia evitat, ni els havia promogut, ni els havia buscat..simplement havíen succeït com si una fulla s'hagués deixat anar per un rierol i es trobés que va cap al mar després de travessar salts, meandres, racons i bassals...era un karma extrany...i no l'entenia.
Després de DR FEELGOOD (8a) al flash...buidor?
Si havia vist la mort tampoc havia cregut que era perquè l'estava cercant, possiblement ni tant sols pensava que la desafiava...no l' havia considerat i de sobte se m'havia plantat al davant. I aleshores jo l'havia maleït, i m'havia maleït el destí quan, en realitat jo era allà sense saber si ho volia...
Vaig recordar l'huracà i el sentiment còsmic de desampar quan em vaig quedar sol entre el vent imaginant la Leah caient al buit...vaig recordar la tristor mentre agafava velocitat a les llastres del Margalida conscient ja de que no sobreviuria a aquella relliscada cap a la vora de la glacera...vaig recordar els milions de instants suant i carregant motxilles per Montserrat, enmig de la calor i l'olor d'espígol, o del fred i humitat envoltats de boira i d'aquella olor a peus que fa una herba de la qual en 40 anys ni m'he molestat en saber el nom...
Visió que he maleït milions de cops sense saber que ella no era la culpable...

Els anys havíen passat i seguia sense entendre res...ni el perquè ho feia, ni el perquè tenia por quan no ho volia fer...DE FET FINS I TOT l'ECAPÇALAMENT DEL BLOG era una resposta incompleta a la pregunta: "NO HO SÉ, NOMÉS SÉ QUE M'AGRADA...I MOLT.."

Però m'estic fent gran, i ja NO PUC SER IGUAL D'INNOCENT...I PER SUPERAR-ME NECESSITAVA RESPOSTES...respostes que no sabia on trobar però ja n'intuïa les preguntes...

Va ser el Mar, els ulls de la petita Martina, la mirada de l'Arnau i la paciencia de la Lila, les converses a peu de via amb els Amics, les preocupacions de la Feina, les experiències de Escalar sense Corda i amb Corda...va ser tot el garbuix d'Estímuls en els que s'incloïen Desencants, Gent, Mort i Vida, Amistat, Odis, dies Bons i Dolents, Desesperació i explossions d'Emocions sense sentit...Crits i l Llàgrimes i tot plegat enmig d'aquest riu inmens que és el TEMPS..que no sé ni on va ni quan arribarà enlloc, en el qual sóc la fulla que em deixava arrossegar...
Colant-nos per punts febles de la paret glaçada, amb en Xavi

 
Els instants a peu de l'AGULLA FINA, provant una ruta que, no per difícil o pel seu número, m'havia espantat durant dècades, havien cavat en mí un forat en el que abocava tot i ho remenava per poder treure'n una conclusió...allò que necessitava per desfer-me de TOT i retrobar almenys novament EL MOTIU, per un costat des de l'innocència de la blancor, i amb prou experiència com per interpretar què m'estava passant...


En aquells racó de Montserrat hi havia passat milers de instants...Hi havia après a afrontar reptes quan encara no sabia què era escalar treballant una via...havia retrobat l'amor de la primera parella que havia tingut, i les ganes de viure després de la mort de la Leah...Havia buidat rabies i mals instints escalant, afrontant i caient a les vies d'artificial...havia entès el camí de l'entrenament, i havia amortitzat campanes a la Universitat o exprimit diumenges a la tarda de setmanes en que treballava set dies i vint hores al dia...
A Montserrat havia vist com les muntanyes es feien petites a mesura que jo em feia gran i conscient, com les pors es traduïen en vivències, en vanitat, en experiments personals, en que creia tornar a la muntanya per trobar quelcom...
Desmuntant ALTA TECNOLOGIA A4, 5è llarg del MIRALL IMPENETRABLE

I la muntanya seguia igual, impertèrrita mentre jo havia mutat en tots els sentits, colors i fases de la meva evolució...no era ella, ni tant sols l'escalada, ni l'"entorn" el que havia d'entendre...simplement tot plegat estava dins meu i jo era qui havia de decidir QUÈ i COM.
ErreCutre. F.A 8a+ al Clot del Tambor

És per aquest motiu que vaig anar en estiu on creia que no s'hi podia anar...i que vaig buscar de resoldre allo què el primer dia tant m'havia espantat, i en un moment de coneixement i capacitats que creia ANTITÊTIC al repte personal i existencial que m'havia posat...

L'únic que vaig haver de variar és la manera de afrontar-ho, simplement oblidant l'objectiu com a prioritat i donant un valor absolut a l'experiència que estava vivint, sense cap pressa!!! I gracies a això vaig poder gaudir com quan era petit de les emocions, de veure amb ulls nous i alhora ulls de sempre cada arbre, cada agulla, cada soroll de bestioletes, emocionant-me com mai de les cares que retrobava, de les amistats que feia i de els riures que compartía...tornant a casa alegre i content i trobant-hi alegria i petons. Aprofitant com mai cada instant amb els meus, estéssim o no escalant...

-------------------------------
Havia somniat desenes de vegades com em quedava agafat de la banyera al final del mur del segon tram de la via...i aleshores el meu cap poruc passava a generar dubtes sobre com afrontar la placa final, sobre com el meu cos reaccionaria a sobrepassar aquell punt mort que em tombava...i tenia la por de l'emoció i l'ànsia...

Però dissabte estava relaxat, perquè sabia que res del que estava succeïnt era més que circumstancial...el MIQUEL, la temperatura, el dia...abans sempre posava la culpa a les circumstàncies, pèrò a través de el viatge de LOURDES vaig entendre que les circumstàncies varien i JO sóc qui s'ha d'adaptar, no elles..i així el sentiment final també s'adapta de manera que la felicitat no depèn de l'èxit sinó de com interpreto el camí.

Dubtes que ens fan caure...UNICORNI a STBENET

I així, tant buit i alhora sobreeixint de flow, simplement vaig allargar la mà...

La resta del viatge va ser d'alegria, sense angoixa i sense dubte, simlement volant entre la pedra i el buit, enfilant-me a través del vertígen i del plaer que eren un de sol, no dos que es contraposaven...
Ja res resta, tot em suma...gracies a tots aquells moments, persones i fets que m'han fet arribar, al mateix lloc que el 1993, però amb 19 anys més de temps, el temps que m'ha permès tornar enrrera però millor.

Si SENSEI, tenies raó, no he trobat res especial, simplement em sento millor, i la propera encara més...

Amor i Respecte!!


dijous, de setembre 13, 2012

Força...

 F.A a el combo LION SOUL ( 7c+ / 8a) a TOSSA. dedicat a ALMA DE LEÓN...
Genís a FLOWTHING ( 7c) a TOSSA, part superior de LION SOUL. Metode cuekero molt espectacular...

Llegint un blog dedicat a LA CONTRA de la Vanguardia, reflexionava sobre la potser falsa creença de que VOLER ÉS PODER, contraposada a la manca de capacitat d'acceptació de la FRUSTRACIÓ per part de la societat actual, i la perdua del valor de la RESIGNACIÓ...

I per PODER? NO s'ha de VOLER? Seria la CONTRA de la CONTRA...hehehe!

De la "shuleria" de la MALA penjo aquest tema, dels que m'agrada del "LUJO IBERICO"...DAME FUERZA!!

dijous, d’agost 30, 2012

Riding Rodillar

Knee Bar Resting a PÎEDS NUDS SUR LA TERRE SACRÉE (8a, la PISCINETA)

Aprenent a viure cap per avall, en un paradís secret amb herba verda, aigues turquesa i roca sense sobar, amics,gravetat i ingravidesa...
Aprenent a lluitar contra la enyorança, menjant poc, tibant fins la mort i penjant-nos dels genolls com mai havia fet.
Amb el Jose i el Juanjutx, rient, caminant, bufant, volant, a vista finbs rebentar..pegues i més pegues...
Cuinant pasta i verdures, cervesa i muesli, sac i borda...KALANDRAKA...
Això és escalada!!!

diumenge, d’agost 26, 2012

Tot és MENTAL...

l'ÉMMENTAL, xapatge abans del bloc de taloneig, camí de l'esprint final a cadena...tot esta al cap...
Foto: Olga Torras

Per manca de temps i de connexió eficaç aquest estiu he estat més que allunyat del blog..entre escalada i família, i sense el PC apunt la veritat es que poc em quedava per intentar pujar res.

Pegues dispersos al MONSTRE caient dos cops, en les dues vegades que la calor ens ha deixat pujar, agafant la presa final de les dificultats, a 35 mts i sortint de les dents de la maravellosa LOURDES...problemes amb el tamany dels dits m'obliguen a fer un moviment aleatori...ja caurà...

Metres i metres a RODELLAR, esgarrapant instants a la MARTINETA, i anant sempre a mort, fins a l'última gota de poder, i escalant 25 vies entre 7b i 7c, sempre a vista i posant cintes...NANUK, MARIA PONTE EL ARNES, IRONMAN, SOLDADOS DE SALAMINA, AQUEST ANY SÍ i TAMBÉ, o MONICA i COCOTEROS com a millors encadenes...una tarda 12 vies per damunt del 7a i 7b...

PSICO a TOSSA amb la LILA provant i encadenant projectes, l'Arnau bussejant, i amics nouis i de sempre...bon flow i tacte en els dies de l'encadene de LIONSOUL, un projecte que empalmava uns sostres i el bloc de FLOWTHING...és la via més dura d'aquell raconet que em permet estar en forma els breus periodes de descans nomadístic.

I LA SIBER, racó sempre màgic que de tant en tant ens regala alegries...ahir encadenava la controvertida ÉMMENTAL ( 8@), un viote del Moru que es va oblidar ( amb vista i intenció) de protegir els 8 darrers metres, un sprint de 7b cap a cadena on el mantle final significa un punt de "no retorn" amb el seguro a 6 o 7 metres per sota i el cap bullint després de encadenar un 7c+ durillo de resis i bloquets curts...
La primera vegada em vaig quedar bocabadat...!això és impossible Agus", si caic em faig mal! Provant el pas de bloc intermig vaig petar un canto i just vaig conseguir trobar una alternativa ( bellíssima), amb un lance de taló i un pas hipertècnic agafant un dibuix com a unic punt d'equilibri...
La segona vegada vaig arribar sota el Mantle...estava aterroritzat i el cap es gripava..."inhumano, esteu bojos...no puc fer això tant al límit...em supera...". Em vaig tirar, xop de suor, desgrimpant els metre i mig final amb el cap bullint...

Ahir tot era diferent, volia anar a la AGULLA i vaig acabar a la Síber...i com que no tenia res més provat i tot eren somriures vaig decidir muntar la via,,,i vaig solucionar el tram final sense antena...mai havia lograt encarar el mantle ignorant l'última cinta...ja havia vist els ulls al llop!
La calma d'en Rosike, els acudits del Javilutx, els ànims de l'Ivan, l'Olga i l'Agus, la mirada del Moru...ja tenia el clima perfecte i el tacte ideal.
TOT és MENTAL i a la segona cinta ja sabia que tenia una opció...va funcionar...

Si hi ha res que m'encanti per damunt de tot, quan escalo, és els regals que em fa per sorpresa, els petits bocins de mi mateix que m'ajuda a descobrir i entendre, per seguir avançant, per seguir comprenent que NO HI HA LIMITS i que tot és dins d'un mateix...

DE nou gracies a la LILA i als fills per la paciència, i també als pares pels canguratges i l'estima...

LOVE...IRIE...

diumenge, de juliol 15, 2012

Dues Dècades...

De vegades crec que el témps és tant elàstic com la nostra memòria...és, de fet, simplement el rastre que les experiències deixen en l'ànima. Algunes experiències són tant intenses que el meu cap no deixa de recrear-les, una i altra vegada, de manera que el seu record és tant present com quan les vaig viure. De vegades no es tracta que la experiència sigui intensa, o també, però el resultat de la rutina fa que formi part de uns "tips" en la meva vida que, un cop passat, segueixo percebent com actuals. Feia temps que no pujava a l'Agulla Fina i voltants...amb el Game Over del Senglar, i les dues vies d'artifo escalades( Amics del Sol i Lady Fantasia), i encadenades Angle Invers i Mínim esforç..només em quedaven els ossos de LOURDES i POCO LOCO...i no me'n sentia capaç...ara me n'adono que "temps" poden ser quasi 12 anys... Dues dècades després del seu equipament, encara em mirava de lluny aquelles vies...després de passar hores i dies a dins la coveta assegurant en J.L.M, i ell assaltant metre a metre aquell monstre de pedra que se'm feia inimaginable...metres...dificultat i aventura...em feia mandra i alhora temor. L'únic contacte amb la LOURDES havia estat el pujar a vista fins al segona cadena ( dieun que és 7c), i intentar-ne sortir igualment a vista...el resultat va ser la sensació més brutal que mai he tingut de dolor als braços i sentir com en el moment de iniciar la part més difícil de la via se'm gripaven les mans...I allà es va quedar. Han passat quasi dues dècades...i la vida...i com que de grans deixem de creure en monstres vaig decidir d'apropar-me a la Fina. Volia fer un entrenament específic i dedicar l'hivern a l'assalt...però com que en el meu cas la planificació és un registre del que no faré, es va complir l'unic plà que sempre és efectiu: res del que planifico acaba passant! Amb la Martina arribant, la Fina ocupada quasi de manera exclussiva, i sense entrenar, vaig oblidar-me pràcticament d'escalar amb corda. A sobre pensava que tant de bloc ( tant escalant com entrenant), em deixaria la pila descarregada. Mai em guanyaré la vida d'endevinador. Dissabte, a la segona visita, després de muntar Lourdes, i al tercer pegue en total que provava la part de dalt ( el primer cop que intentava empalmar-en toprope- fins al tercera cadena), vaig encadenar...?????...ein? Merda, encara recordo en Juanjo que em deia "Bow posat-hi per sota, que et veig bé..."..i la meva desmotivació ancestral ( o falta de confiança, no m'enganyaré..)..."que va bow, si encara no tinc clars els peus!"... Mitja hora després era a la tercera cadena, flipant...ni tant sols havia estudiat la berruga superior ( diuen que és 7a+). Ara em cal fer els deures per sota...Com a mínim n'he tret algunes conclusions ( sóc lent de ment, queda demostrat!). Per lògica hauria d creure que tard o d'hora puc encadenar la via si al tercer pegue la he fet en tosrop bastant relaxat... No em conec, no em quadra res d'allò en què inverteixo i dels resultats que en trec...un any entrenant només bloc i campus, per acabar fent una via de perullo... No entenc els graus, no em quadren els números, Montserrat és anarquista i Stllors assamblari despòtic...Lourdes podria ser 8a o el redbull té propietats màgiques? A la cara sud es pot escalar en estiu...i he passat vint estius al pirineu creient que no!!??? Montserrat és el millor jardí secret de l'univers ( això ja ho sabia però m'encanta veure que encara m'ho crec), i l'Agulla Fina la quinzena maravella del món ( es veu que n'hi ha de no catalogades...) El Campus és el millor invent des del mosquetó o la goma cuita...San Güllich i Sant Kurt eren verdaders profetes, crec en ells. Ser del Bages és gaudir de mutacions genètiques desconegudes que apart de ser visionari deuen permetre de fer realitat aquestes visions...jo sóc del Guinardó i potser miop...un inmens respecte pels manresans!!! El Juanjo devia pillar alguna cosa al Sincrotró, uns mesos treballant-hi em sembla que el van fer canviar d'estructura mol.lecular. Actualment té a punt de caramenl la "FINITA SIT START ROLLITO JUANJUTX", un empalme entre LOURDES, MINIM ESFORÇ i ANGLE INVERS...65 mts de via, algun aleje contundent i segurament 8a de petullo i pila absoluta ( es passa a MINIM ESFORÇ xaànt la darrera abans de la segona cadena de Lourdes, i a ANGLE INVERS just a la vira amb sikats de MINIM ESFORÇ...calen cintes llargues i urani enriquit a les venes...o dir-se Juanjutx...EM vaig inventar la via com a excusa per motivar-lo i que em vingués a assegurar tot l'estiu...i va i el bou quasi la fa al segon pegue...seria una bona PRIMERA ASCENCIÓ de TOT EL DESPLOM de la Fina...de baix a dalt i de banda a banda...el futur no té fronteres !!!

divendres, de juliol 06, 2012

Cauen benes...

No cal saber descompondre els raigs del sol per admirar-lo al capvespre, i quan veiem brillar en la mirada de l home els grans enlluernaments de la passió, del dolor i del geni, què poc ens importa saber què són la còrnia, l escleròtica o els humors aquosos. Les coses veritablement sublims, les sentim, no les aprenem...la nostra ànima és sobretot mística: els fets i les realitats no li són suficients. Està enamorada de l'infinit i del misteri, i vol saltar lliurement a l espai com els estels, els ocells i el vent (Comte Henry Russell )

divendres, de juny 29, 2012

JAMBI

Brutal creació escenificant aquest tema de TOOL...

dimarts, de juny 26, 2012

El Destí...MATRIX de NOU

"CAPSULITIS...és capsulitis, no hi ha cap fractura o arrencament del tendó...no pateixis...Fèrula una setmana-si te'n dic dues no ho faràs- i les dues següent et lligues dos dits si de cas...ves fent amb calma..."

MERDA...

El destí és absurd, de vegades...una setmana sencera entrenant i encadenant blocs com un possés, escalant inclús divendres i arribant a CAVALLERS amb el cos destrossat i amb moltes ganes. FA CALOR i dissabte de ST JOAN, el primer dia de bloc del finde, m'arrossego per quasi tot arreu...me'l prenc mig de descans i estic amb els pekesmentre la Lila escala...

El Dieumenge segueixo desmotivat, i la millor manera de despertar-se és l'adrenalina...anem a la XALMET i encadeno a vista l'empalme de ARITJOL i BLUE JEANS BLUES...sobre el paper 6b+ i 6b+ i en total 55 o 60 mts...18 seguros.

Van sortir més de 70 mts de placa ultratècnica, uns alejes del copón i el grau DIGNE dels anys 80...com es nota en "JOANET" i que el "LUICHY" venia d'on venia quan va equipr allò...una via molt recomanable, res a veure amb una recta de parabolts, ni amb el que un pot acostumar-se a CAVALLERS...jo la deixaria de 7a de 75 mts, amb alejes i el pes de la corda, i no facil a vista si no saps interpretar traçats...

La resta....va ser un procés d'ALEATORIETAT que va desencadenar la "TRAGEDIA"...no cal un ordre exacte dels fets, sinó veur com un cúmul de factors acaben desencadenant una detrminada situació i resultat.

"OJO IVAN, que caic...!"

El que l'Ivan em retreia és que en SOLO aquesta frase és un preludi dramàtic, i que una via de 7b que no has fet a vista i amb un mantle a 14 mts no és el millor objectiu per treure't la son o concloure que has de saltar al pas clau...

Una persona tenia les cintes a LICENCIA PARA VOLAR ( 7b-15m a la paret Inerte), una via de regletes i tensió amb el crux a la tercera xapa, i uns 13 moviments...vam pujar i encadeno prou bé a la segona ( el pas clau és un bloc de 6c màxim)...hi torno i em surt millor...i hi torno en toprope amb comba i em sento encara més bé. Als USA aquesta via seria un bon HIGHBALL...dels de pel.lícula de lolos...

"MERDA, molaria dur un crashpad pel crux, hi ha pedres i no em sembla segur saltar encara que tingui els peus a només 4 mts  del terra"...

Hi vam posar les motxilles i la corda per amortiguar...i començo a pujar a muerte.
Tot ok i de sobte noto que em rellisca la regleta clau...no sé si arriscar a llençar, llençar a una expréss, o saltar al terra...a mitja desgrimpada agafo la cinta de sota i baixo en A0...buffffff!
No em dono temps per relaxar-me i pujo rapid de nou, faig el bloc i ara només queda un rebot molt llarg d'espatlla on arribo just a la regleta sota el canto gran.

Ara ja estic molt alt, no es pot caure...BANZAI.
Llenço i l'agafo, creuo al repòs. No hi ha volta de full, em queden 4 moviments pel mantle final, que l'VAN no ha resolt però que a mi m'han semblat factibles amb comoditat...respiro i surto per dalt més còmode que quan l'havia assajat...ja està...desgrimpo per una vira i torno al terra...la propera vegada l'hauria de fer millor, no es pot improvitzar tant...

QUINES COSES QUE TÉ EL DESTÍ...La lesió me la vaig fer "saltant" la valla del pantà, per GOS, ja que anava empanat i passavem de donar la volta davant un "prohibit passar" que ens vam trobar sense avís a la entrada de l'altra banda...enlloc de recular vam decidir passar de tot però em vaig oblidar de treure la mà de la reixa mentre saltava...per uns moments vaig creure que m'havia arrencat el dit, després que me l'havia trencat i al final tant sols només és una "hiperextensió" que em tindrà una setmana aparcat- sense fer monodits vaja, que encara puc fer traccions...

Portes que obres i et duen a passadissos on mai saps que hi haurà al darrera...de vegades no sé què pensar...

dimecres, de maig 30, 2012

Martina

LOVE COLD EXTENSION ( 7a+).TARGASONA
Hi ha dies de sol, dies de núvols, dies de calor, de fred, tristos o brillants, melancòlics, de colors o en blanc i negre...

I TAMBÉ hi ha dies en que et miro als ullets i m'entren ganes que el temps passi ràpid per agafar-te a coll sense que et caigui el cap em somriguis mentre ballem una cançó com aquesta...boweta...

dimecres, de maig 23, 2012

divendres, de maig 11, 2012

UPSIDE DOWN

El món de vegades se'ns apareix de cap per avall..o som nosaltres que hi som?

En un planeta rodó se'm fa difícil d'interpetar qui esta a baix i qui esta al cim...és estrany...discursos, notícies, disbauxa i engany...SÓLO HAY COBARDES y CABRONES...serà cert?

Davant de tanta absurditat per totes bandes, allò RECTE i PRECÍS, ESTATIC i HABITUAL al que estava acostumat també ha variat...els plaços s'escurcen, l'exigència augmenta fins l'extrem Kafkià i tot plegat esdevé una voràgine increïble d'una incongruència tant gran com l'hora inestable...

Hi ha qui es tanca en una closca, qui s'especialitza, qui critica la resta creient que amagant-se darrere un discurs o unes preferencies l'eximeix de la realitat... Però la realitat és evolutiva ( que no la veritat... ¿qui cony té la veritat???), de manera que, si obrim els ulls, si mirem de gaudir i d'apendre, apart de estar bracejant, xisclant, o sofrint per mantenir-nos en la superficie enlloc de enfonsar-nos en el record de dies millors i segurament "més autèntics i tal"...possiblement arribem a la conclusió de que allò que esta per venir serà sempre el que volguem, un BRAVE NEW WORL brútal on cada dia serem més bons , més durs, més oberts i més eficients... Obvio evidentment el concepte de RENTABILITAT...que no toca...

SIMPLEMENT també es pot gaudir de UN MÓN AL REVÉS, on preses, grau o distancies de seguros a vegades ens poden semblar histriònics o desfassats a primera vista, però que si ens parem a pensar veurem que aquestes vies, més que SEGUIR FENT COM SEMPRE, són el resultat accions de persones amb una dèria de superar, de veure coses noves i, sobretot, de gaudir de la roca i de noves maneres de escalar, sempre a tope, sempre més dur... Aquesta temporada allò que era "el futur" fa una dècada, és una autopista de encadenes...i allò que fa pocs anys era també el futur, és el present de uns quants... No hi ha futur? És tot present? No sé si és BO o DOLENT...simplement que m'encanta observar-ho, i , ens les possibilitats o més enllà, ser-hi...
St Miquel del FAI: "POSSIBLEMENT" 8a+. Foto CARLOS DíAZ ( Fotoescalador.blogspot.com)

divendres, de maig 04, 2012

Ingravitto-CANBRU CLASSICS III

Je serai, serai, serai,
ce que je cherche ce que je trouve,
en sortant de ma cachette.
Je portais ou rien je revenais,
pendant que crient les sirènes...un futur incertain arrive,
ils ont laché le gouvernail parfois la vie,
la vie est une glissade, ecoute moi...
(Hilo y Aguja: MACACO)

La temporada s'acaba, entra la calor i amb ella disminueix l'adherencia d'aquesta roca perfecta pel bloc que és el granet...la Martina va creixent i ja podem sortir a fer corda...és la vida, un equilibri incert entre allò que busquem i allò que en realitat anem trobant...

Curiosament cinc mesos de boulder i deixar l'entrenament per dedicar-me exclussivament a millorar algunes capacitats de Bloc no m'han passat factura, i en la primera sortida de corda puc encadenar a CAN JORBA un 8a de 40 mts..MARTINA, per dedicar-la  a la bufona que es remena al bressol de casa...pililla i un pas més dur amb final aeri i de coco, que esdevenen una prova de resistencia que em sembla prou facil com per pujar posant les cintes, i, en una segona visita amb en Juanjo, encadenar-la dues vegades per confirmar que el bloc és el power, fijo......revalido el crux de MIREIA ( 8a) i picotejo timidament McEnroe ( 8b) per valorar què em falta...ara ja ho sé...i seguiré cosint amb fil i agulla aquest vestit a mesura que ens intentem anar fent a LA VIDA...

Amb els records encara latents de les sessions de dissabte al SANTUARI, us deixo la tercera entrega dels pepinillos classic i bonics d'aquest racó del bosc del Montnegre, amb en Toni, escalant DURDUEK (un 7a+ CINC ESTRELLES que quan el fas sembla facil però pot costar un ou i mig), els blocs alts del mateix bloc, i BIG FAD ( 7a), un problema de regletes molt guapo i curiós.

M'hauria agradat filmar SE ME VA LA PINZA ( 7b), però donada l'alçada de la darrera caiguda abans de l'encadene, un cop fet amb en Xavi Escuer, vaig decidir que el dia havia acabat prou bé i marxar amb el millor gust de boca...penjo només una foto d'en Toni, segona versió de les del CARLOS...
 Se me va la pinza ( 7b)...un altre bloc 5 Estrelles de CanBru...
NAwet, la millor companyia d'aquests mesos, gracies Bowetix!!
Bon flow, moltes gracies a tots plegats, de veritat..!

En els darerrs mesos d'embaràs i els primers com a pare doble NO HE DEIXAT MAI DE TREPAR..i això tant sols es pot explicar per la paciència de la LILA, i la companyia del NAwet que tot i pillar dies i dies de fred i Bloc, cada cop que li demanava si hi volia tornar em deia que SÏ!!!
Amics com en Toni, la Nuria i els pekes NIL i QUERALT, en XAVI Escuer i la crew més fanatica de CanBru ( Victor, Armando, Kueka, Java, i cia) i l' Agus o el Meka, que amb els seus consells i recomanacions m'han enganxat definitivament a aquesta disciplina...crec que ara ja no puc dir que "només em mola el rotllo" sinó que definitivament sóc tant bloquero que només tinc ganes que torni el fred per treure guspires al Crashpad...per sort queda tot l'estiu a CAVALLERS per no oblidar el inmens plaer que és compartir pedra i mètodes amb aquells que estimo i aprecio...

Gracies a tots Bows..IRIEEEEEE!

 

dimecres, d’abril 18, 2012

Bogaloo

Putoamisme mixant jazz, en KaseO rimant-la en subjuntiu i una edició de video BRU-TAL amb perfectes i increïbles referencies a aquelles cobertes dels vinils antics de tanta classe que el pare tenia a casa...

I travessant el tunel del Vallès al Maresme...there we go...

Apa, per ballar-la i per mirar-lo...

dimarts, d’abril 17, 2012

CANBRU CLASSICS II

Un altre curtet amb dos bons classics de CB, el PARKINSON i l'EMIGRANT, dos blocs de dificultat assolible però molt bonics i alt sobretot el primer...


Inmens agraïment a la penya que dedica el seu temps a explorar, netejar, provar i obrir blocs mentre la resta només en gaudim...gracies...

dilluns, d’abril 16, 2012

NIVELL FLOW

No calen paraules...

dissabte, d’abril 14, 2012

FUNCIONANDO FILMS-TARGASONA

Derivat del darrer cap de setmana, un curtet amb un quants blocs clàssics de TARGA.

Entre ells el SING WHILE YOU MAY del post anterior, un bonic 7b amb un pas d'aguantar-se de un rom inferno.

FUNCINANDO FILMS es un compi amb diverses filmacions a VIMEO, algunes prou curioses, un look particular d'imatges i una musica curiosa...

Gracies per penjar el video tant rapid bow, ens veiem!!!

dimarts, d’abril 10, 2012

SETMANA SHANTI

SENSE CAP DUBTE CERTS DIES SON MAGICS...
Amb una previsio incerta i unes hores per davant, meteoblue mediant, dirigim la furgo cap a Targasona...

EL BLOC ES POWER, i en Rosike Shantiman ens guia enmig de caos de pedres cap a aquells pepinos mes interessants...amb neu als cims i un temps primaveral els minuts esdeven idílics. Encadeno SIING WHILE YOU MAY, CATALAN PSYCHO i UN BELL I TECNIC 6c...a la tarda neva i SARKONAZI em demostra la duresa de la realitat...vaig rebentat de blocar cada dia. Som a dia 10 i ja he tatxat els reotes mensuals de la PXB...poc a poc...rotllo XANTI...


Bucòlic Paisatge Primaveral de la Cerdanya...


Shanti Rosike transmetent coneixements ancestrals sobre Gormittis a un Nawet atent...


Catalan Psycho...Preciosa Proa de 7c (ideal franctiradors...)


SING WHILE YOU MAY...7b de tacte...campus i pas de lance des de roms, en desplom...bonissim...

dilluns, d’abril 02, 2012

MASTER PIEZAS by EDUARDO PASCALS

BUf!

Inmens RESPECT per aquest video ( PRIMERA PART) de EDUARDO PASCALS

No sé si guanyaran la LLIGA, però aquesta gent s'ho curren amb un fanatisme i una qualitat dificilment igualable...

Si aqui és la terra de la ESPORTIVA, crec definitivament que allà els sobren BLOCS per deu vides...

Brutal el TSUNAMI filmat i el flow que desprèn les imatges de la intro, el sostre a ritme jazz de KASE O, la ROUSE vibrant o la DANA ballant...un muntatge que crearà addictes, segur!


No deixeu de seguir aquest paio i aquesta crew que amb la seva moguda estan fent escola...

Boulder is POWER...

dilluns, de març 26, 2012

MÉS CANBRU CLASSICS-FOTOESCALADOR

Aquest cap de setmana amb uns amics del poble vam anar a CANBRU. A aquell racó que alguns anomenen ja EL SANTUARI...blocs de granit inmensos enmig d'un bosc verd i tranquil, aprop del mar i de la muntanya, al parc del MONTNEGRE...de moment uns pocs es passegen enmig de les pedres, regna la calma i alhora, en un revolt, pots trobar-te fanàtics mirant de enfilar-se com bojos per roques descomunals, sense corda...bloc pur, a mort...


Vam poder gaudir d'un dia genial, amb en Toni, la Nuria i en Nil, i el Nawet, tot plegats. Els uns intentant treure'ns l'esgotament de ser pares i els altres intentant que els féssim cas una estona més, enlloc de viure enfilats per les pedres...El Torni "retornava" a apretar i amb pocs pegues es va cruixir blocs fins a 6a+ com si res...


En CARLOS PEREZ ( http://www.fotoescalador.blogspot.com/) és un paio molt enrotllat que es passeja per les pedres, buscant la millor imatge i s'ho curra rotllo molt "pro", però "deixant fer" per tal que surtin fotos de Rotpunkts naturals ( com en el cas de la Marieta!!!)...



Amb els seus artefactes "magics" creant llums i efectes enmig del bosc, va aconseguir fer unes preses magnífiques del bloc que vam estar provant...després de seguir camins i pistes per arribar a les entranyes de la serra del Montnegre, tot van ser somriures, ànims i ostions en diferents postures i de diferents alçades...


Us deixo aquí el resultat de aquella estona, que podreu també trobar al seu blog: GRACIES CARLOS, evidentment REPETIREM!!!





Despés de escalfar en bonics blocs més facils vaig liar-mer amb un pepinako bonissim que "aparentment" semblava assumible...


Ralment només ho era "e apariència", la SE ME'N VA LA PINÇA és un blocazo genial, on, després de certificar que pots volar en totes les postures i de diferents alçades vaig acabar per usar el comodí de la trucada..."Radio Rosi" em va cantar unn trick que, poc a poc em va dur a entendre el moviment i poder arribar a la sortida en més de una ocasió. Crec que encadenar-lo em queda a la distancia que marquen unes nits dormint, una mica de energia i mentalitzar-me que aquella cosa petita que veia allà baix era un crashpad que acolliria perfectament una caiguda...UNA JOIA !!!

Per acabar de polir el dia, i per cortesia del NAwet que em va canviar alguns pegues per una bona estona de fútbol, van caure "EL KOALA", l'"EMIGRANTE" ( faig un swing a la sortida, ja el milloraré), un 6c+ que no conec el nom, un "PARKINSON" i quasi "els CRANC"...

M'he quedat literalment pillat, dissabte vinent més???

PD: EVIDENTMENT tot això no seria possible sense el patrocini insubstituïble de la LILA...QUE CONSTI...

dilluns, de març 19, 2012

CAN BRUGUERA CLASSICS

Els dies de més fred van ser fantàstics a Can Bruguera, petant alguns classics dels més bonics.

Us deixo un video on apareix l'ESPERONAKO i ALPHA BLONDIE, dos blocs de una qualitat brutal en dos estils molt diferents. Can Bruguera mola...

La Flor

El món passa un moment estrany, és evident, però de vegades, enmig de les espines, o del fang, o del no res, creixen flors precioses...

Després de cinc dies a l'Hospital, mentre la Lila es recuperava de la cesàrea, i després de quatre nits de patiment, algun plor i quatre inoblidables vivacs a la cadira de la minihabitació compartida del Taulí (*), vam tornar A CASA amb aquesta petita que tant ens estimarem i tant ens farà patir...

La vida és de vegades, també, patiment, i tenir filla implica saberq ue en un moment o altre et faràn patir, què hi farem, encara que sigui només per l'insondable amor que els dedicaràs i que, en el fons, ens fa i ens farà sofrir...l'amor és també patir, encara que sigui patir d'amor!

Com que la Lila estava emocionada, i jo també, i ens calia una mica d'alegria, se'm va ocórrer posar i.cat.FM, una emissora de bona onda on sovint hi ha música oxigenadora a dosis recomanables. Mentre manipulava l'emissora vam fer la brometa que aquella seria la primera cançó, la primera música, que la Martina escoltaria.
I d'alguna incomprensible i casual manera va sonar aquest tema d'AMOS LEE: FLOWER.

Em direu que és una mica embafós, però jo us asseguro que en aquell moment vaig tenir clar que novament els nostres cors feien un racó definitiu i absolut a aquella coseta que just obria els ulls al sol darerre el seient...la nostra floreta!!

Collons que bonica que em va semblar aquesta cançó...gracies i.cat!!!


Dijous vaig poder fer una sortida "VENTAFOCS" a l'estil NIGHT BOULDER SESSIONS, on, apart de passar-m'ho màgicament feliç, vaig poder fer la F.A de BLACK HOLE ( un projecte de la Granota, una "mica" alt i "alpino"...) i la bonica SITOFOBIA en versió AGUS semisit ( 7a+), junt a "the Stoper" ( un 7a de un moviment, contundent com ella sola, i deixar ROCK GAMES ( 7c) mig aparaulat.
Gracies Agus, Victor, Pep i Jofre per l'estoneta sota els estels i les birres...flow bloquero com mai !!!! Sitofobia Sit Start Rollo Agus Extension pal pino...bonica versió de l'Agus de SITOFOBIA, em vaig quedar enmig, encadenant les cinc primeres paraules, un bonic 7a+,mentre l'Agus cruixia la F.A del nom complert...7b+...(foto Rosike shantiman-selfharclimber).

(*) Tot i l'inexistent confort de l'espai reduït a nivell hoteler, els medis quirúrgics, la qualitat i la dedicació i amabilitat de TOT el personal de l'Hospital Public de Sabadell ( des del cirurgià a les dones de la neteja), donen 10.000 voltes a qualsevol entitat privada. Cal apreciar, respectar i lluitar per conservar l'inmens servei que aquesta gent fa per la nostra salut. RESPECT i GRACIES!!

dissabte, de març 10, 2012

L' ESTEL...


Ahir va morir PAU ESCALÉ a GAVARNIE, en desplomar-se la cascada estava pujant...

Si l'escalada, en quasi totes les seves versions, entranya un risc. L' alpinisme encara ho és més, i dins d' ell, el GLAÇ es possiblement una activitat on la gestió absoluta del risc és, junt a un pessic de sort,l' única manera de sortir sencer...

Des de l'esforc logístic que implica anar a buscar el gel, lluny, de matinada, i en temporades curtes i variables que cal exprimir al maxim, fins a la escalada en sí, en un medi canviant, incert i del que mai tens la seguretat absoluta de que et trobaras ni de com esta, el gel entranya perill des del primer moment.

No coneixia personalment en Pau, només d'algun breu i impersonal email ,o de creuar info fa temps per l' INFOHIELO on tant prolífic apareixía...Però seguint la seva activitat es podia compendre la seva infinita passió pel que estava fent, el seu fanatisme i les seves altes capacitats a l'hora de sortir per dalt en les cascades de més nivell.

Hi ha molta gent que escala fort, molta gent que arrisca molt i se'n surt, que continua, o que baixa del tren en un dsterminat moment. Son eleccions personals, encertades o erronies, mai ho sabrem.El risc es això, una probabilitat.
Pero, entre tots, aquells que et fan somniar, aquells que et deixen perplexe, a qui en algun moment voldries emular des de la teva vanitat oculta, son aquells als que es referia en Kerouac quan escrivia aquell passatge tant sobat dels coets.

Escaladors com en Pau esdevenen estels que sempre marcaran un límit, però és el límit que escrivia en Verdaguer al "non plus ultra", aquell que ens indica que NO HI HA LIMIT, i que més enllà de l'enllà sempre hi ha infinits mons per descobrir. L'alpinisme és això, i de vegades és tràgic...

Sempre que un company ens deixa es un drama, no hi ha excuses, ni raons, ni paraules per mitigar el dolor d'una pèrdua, però tampoc podem oblidar el reconeixement, la inspiració, i allò que va motivar-nos, sinó tot hauria estat en va. I mai ho es...

Alguns arriben, altres se'n van, i amunt, en l'espai, els Estels ens diuen que en el fons, allà dalt n'és plè, que cal gaudir-los al màxim mentre siguem aquí baix...

Salut Pau, com que a tots ens toca en un moment o altre, ja farem les presentacions...

dimecres, de març 07, 2012

divendres, de març 02, 2012

Més enllà, dins de l'aprop...

No hi ha res impossible, simplement es que no apretes prou, no aguantes prou o no creus suficientment en allò que vols aconseguir.


NOMÉS hi ha un newton que és el que et tomba, un pensament que és el que et distreu, un milimetre que és el que et falta per arribar a la presa.
NOMÉS s’arriba a l’impossible a través del camí de la perfecció, a la perfecció per la millora, a la millora pel desig, al desig per amor…
ESTIMA i l’impossible es farà realitat…

diumenge, de febrer 26, 2012

BOULDER POWER



Mai m’hagués imaginat l’interès que despertaría en mi escalar pedres curtes, sense la emoció de la estamina, de l’alçada o del desplegament logístic i mental que implica una via de corda…I la veritat és que gracies a amics que el practiquen assíduament, com qui no vol, he començat a quedar-me pillat d’aquesta disciplina que em quedava tant lluny fa pocs anys.

Escalar blocs se m’apareix pràcticament com l’essència pura del moviment…quina frase tant sobada oi?...Però és cert que la majoria de paraules esdevenen rutina, reiteració i buidor en sí mateixes fins que no pots tocar-les, simplement era això…i abans de parlar de quelcom és més que recomanable coneixer de què es parla…jo pensava ( no parlava) sense saber…

Fa uns 12 anys em vaig encaparrar amb UN bloc…passava una situació laboral de molta feina i quasi no tenia temps per sortir a fer corda…EL PODER DE LA MENTE em va costar centenars de intents…m’escapava de la feina un parell o tres d’hores enlloc de dinar, igual que pujava a ST LLORENÇ a fer artificial “a estones”, per entrenar sol en els bonics llargs de l’Esquirol o la Diagonal…però no feia “blocs”...feia “aquell bloc”…

I a l’igual que l’artifo, un cop assolides les vies que m’atreien, el bloc es va quedar aparcat a favor de l’entrenament i l’escalada de vies més llargues en lliure…no era el moment encara.

Amb la gent de la PANXA DEL BOU vaig poder redescobrir el BLOC. Enlloc de pasar del BLOC a la RESINA em va succeïr a l’inversa…del blocs guapos de la Panxa vaig pasar a tibar en roca…i va ser genial!!! Els estius a CAVALLERS em van permetre escalar fins a la sacietat pedres que abans ni mirava…i a TARGA, a LA COMARCA, a CAN BOQUET, SANT FELIU…i ara a aquest racó tant bonic que és CAN BRUGUERA, a LLAVANERES…

Escalar sense corda és, en certa manera, la manera més natural de moure’s…sense cap altre element que els peus de gat i el magnesi els moviments són d’absoluta llibertat…el poder mirar els moviments al detall implica poder analitzar absolutament totes les circumstàncies que conflueixen per poder superar AQUELL pas. No és un concepte només FILOSÒFIC o PSICOLÒGIC sinó totalment OBJECTIU. Sense el pes de la STAMINA , la POR ( de vegades no és així en blocs alts) o el material. Els factors desencadenants de l’èxit són simplement fisics i tècnics…és MOVIMENT PUR i DUR, sense excuses!!!!

Un balanceig, un taloneig, la manera de incidir en un rom, de colocar-se…és increíble com a base de intents es pot arribar a superar un pas que, a priori sembla impossible…i me n’adono que, fins ara “NOMÉS FEIA PILA”, o resistència , com a molt…que en el fons és com si notés que el que escalava eren passos “facils” que sumats elaboraven una via de 8ª, de 8b…però en realitat la major part de blocs que estic fent tenen moviments molt i molt més durs…!!

Recordo un escrit del TALO sobre “el grau” en adherencia…”què estem escalant?”…la majoria de vies són com a molt 7c’s amb alguns blocs de 6c a 7b…com graduar això quan en realitat s’estan escalant blocs de 8ª+ o 8b amb passos INFINITAMENT molt més durs que qualsevol moviment d’un 8ª o 8b de via???

El que més m’ha atret sempre d’escalar és APENDRE, arribar al límit del desconegut i endinsar-s’hi: Saber muntar una hamaca ràpid, pujar un petate, interpretar una linia de gel, un sistema de fissures, un seguit de taques blanques en una paret que conformen una coreografia guanyadora, jugar amb els temps en les reunions per escalar ràpid, millorar les aproximacions, “coneixer” una paret fins estar-hi còmode i gaudir d’un plaer molt més ampli que amb l’emoció del primer cop…allò que sembla un laberint de sobte és una autopista, i és aquest el procés que busco…

Feia dies que el procés s’allargava…per superar un graó molts cops es tracta de simple rutina…entrenament i més entrenament…intents i més intents ( cada cop tenia menys paciencia i estava simplement buscant encadenar MÉS amb MENYS intents…o com a mínim EL MATEIX amb MENYS intents…)…no descobria res, després de 30 anys de llevar-me d’hora, fer cafès, saludar, somriure i posar-me l’arnés…

Amb el bloc estic descobrint altre cop el plaer de la progressió, i alhora el poder de la força que no creia possible desencadenar…de l’aprenentatge de que NO HI HA LIMIT més enllà de la nostra ment i unes limitacions físiques més llunyanes del que creia…

Somniar és gratis, i ja somnio en poder aplicar aquests aprenentatges i aquesta força sobre el mar, a metres d’alçada i, perquè no, en vies cada cop més dures de corda…el bloc és l’essència, el principi, la base…la resta vé després i m’havia equivocat de bon principi…ara recomenço de nou…i d’aquí a 30 anys miraré enrrera, a veure on sóc!!!


IRIE...