Ostres, demà s'acaba l'any...aquest però ha estat etsrany...molt etsrany...no puc dir que massa perquè de tort s'aprèn encara que en el fons segur que hi ha coses que hauria pogut fer millor, altres fer-les i altres no fer-les...mai ho sabré...
Tantmateix avui quasi acabo un cicle, i demà realment xapem portes a aquest 2011 per talq ue el següent de manera decidida encarem amb força aquesta ona que ens arrossega a tots, per ripar com sigui cada segon de vida...
Surto una estona pel poble a ensenyar a fer skate al Nawet, amb l'idea que aquest any segurament provi la taula...que de roca ja en veu molta...i fa fred...
La Lila és amb la seva familia que ha arribat d'Itàlia, i soparem plegats....demà he quedat amb el Richard...una matinal de fio d'any genial a la SOLEIA o CALDERS...ja veurem...
Inflo els pulmons...miro de recordar allò bo que em queda enrrera io encarar allò que se'm presenta al davant..què hi farem, i millor amb ganes que amb mala cara.
UN SOMRIURE INMENS a aquells que compartiu aquest bloc i la meva vida, és dificil nombrar-vos a tots però ho faig extensiu, amb estima, amb admiració, amb respecte...gracies pèr llegir-me i estar en algun lloc, com un punt al màpa del planeta, brillant, o com un número en un comptador...
NO som números, som persones, i com a tal us desitjo a tots SALUT, PAU i AMOR...la resta ja va amb el pack
IRIE...
Encara recordo les ripades que feiem sentint GUNS and ROSES per ORDINO, amb la colla a tota òstia petant pales de neu inmenses i destrossant canals sense por a res...
Avui m'he posat un dels meus temes preferits, somniant quan amb el nawet, la Lila i la Martina ens puguem enfilar per qualsevol cresta, buscant la inmensitat blanca una estona tots junts...de moment encara he de descobrir si el nano és Goofy o Regular...sembla ambidextre, i això seria genial!!!
divendres, de desembre 30, 2011
dimarts, de desembre 27, 2011
Cançó de Nadal...
Ara fa un any em van visitar els fantasmes d’alguns Nadals passats…era de nit i havia d’anar al sopar dels sogres sabent que l’endemà i després de 42 anys, seria el primer Nadal que no ens podríem reunir amb la meva familia...fins aleshores mai havia donat cap importancia als Nadals.
Aquells fantasmes em va mostrar a través dels records, la inmensitat temporal que em va semblar la meva infantesa, la descoberta del món a Gualba, enmig de faigs i rierols, quan no tenia un sentit de diferencia entre els dies de la semana, ni gairebé les hores, mentre el cap de semana em semblava quelcom més de l’iinmens i maravellós gaudi que van ser els primers anys de la meva vida, enmig de amor, natura i plaer…
El problema del temps ( almenys per a mí pobre i incrèdul mortal) és que és una línea d’un sol sentit, que avança inexorablement cap al col.lapse…com un rellotge de sorra que es va exhaurint i al qual ningú pot donar la volta…tempus fugit…de nen mai m'ho havia plantejat...
A pesar dels cops que la vida m’havia anat intentant propinar, aquella virtut de no valorar el temps m’era un escut contra el mateix dolor de les pèrdues, dels camins errats que ni consideraba que ho fossin…seguía movent-me sempre amb la idea única que allò que feia era el que m’havia de passar, i sentía el devenir com quelcom apart que m’afectava, evidentment, però no alterava per res un desig unívoc que mai m’ha abandonat…escalar…escalar...escalar…
Els Nadals del passat, quan ens reuníem tots, quan hi érem tots, i quan allò que havia de succeïr en el futur era simplement quelcom que no m’havia plantejat mai, i que no m’apareixia ni com a temor proper… la vida era simplement un horitzó tant inabastable com inacabable i tot semblava tenir volta enrrera…
Fins aquell primer Nadal de l’any passat .
Aquella nit , de repent, em vaig veure sol en un costat del Mirall, mirant estranyat a l’altra banda, intentant excusar-me davant d’aquells que ja no hi eren per l´ inmens pes que em suposava el fet de no haver-los regalat tot el temps que havia tingut, i que havia dedicat a altres coses que no van ser ells…principalment a escalar…i fins i tot , en el cas de la L., aquella mateixa fal.lera ens va portar al desastre més dramàtic…Aquell esperit de Nadal em va mostrar tot allò que m’havia perdut mentre gaudia de tantes coses que m’havíen fet com sóc i alhora m’havien pèrmès sobreviure a tantes altres topades . Em va mostrar el llast que ara que significava haver passat lleuger davant de la mort mentre altres hi queien de plè, o se’ls enduien els fets del destí…i jo no havia valorat prou la seva existència, centrat exclussivament en la meva…no sé si en viure o en sobreviure…però nedant sempre pel damunt de la vida…
Suposo que la vida ha de ser precisament així, per tal que no ens paralitzem, per tal que mantinguem les il.lusions i els desigs, perquè la incertesa és el motor de tantes coses, i l’aversió que hi tenim el de tantes altres… Però aquella nit del Nadal passat em van venir a visitar la Roser, la tieta, els avis, amics i altres coneguts amb qui havia estat i haviemn queda enrrera....tant de la meva vida com de la vida en sí mateixa…i, sol a casa, i sabent que l’endemà no hi hauria dinar de Nadal…els vaig veure mirant-me amb cara de decepcionats, la mateixa cara que devia fer jo, per no entendre què caram havia estat fent fins aleshores...per ser allà palplantat i perdut.
I vaig plorar bastant, no sabia si de culpa o de enyorança…o potser per adonar-me de com de real és l’absència dels que estimes quan t’hi pares a pensar lluny del dia a dia…Quan la L. va tornar a la meva ment com un llamp de foc em vaig quedar quasi tant garratibat com quan vaig adonar-me que s’havia precipitat al buit sense ni notar la seva caiguda…vaig sentir el terror de enfonsar-me un altre cop en aquella por de viure la realitat, d’haver d’enfrontar-me a la cruesa i la crueltat que de vegades significa quedar-te a la paret mentre altres cauen avall o se'ls enduu l'allau dels anys…
Vam pasar el dia de Nadal a Can Boquet, i la pedra em va regalar un bonic matí encadenant blocs…Sembla que la vida ,però, no ens fa apendre per sí mateixa, sinó que sovint hem de recórrer els mateixos camins erràtics un i altre cop per entendre que, en el fons, ens acabarà passant allò que en un moment vam voler evitar. La metadona existencial que és l’escalada em tornava a enganxar i en poques hores el meu ego quasi oblidava aquella visita nocturna…
-------
Aquest any ha mort en Guillem. Altra volta em vaig sentir percebent l’inmens terrabastall sord que implica la vida i la mort al món, i que per bé o per mal sempre sento com en una pel.lícula de la qual en sóc un espectador inútil que no pot fer res per alterar el guió…i em vaig sentir de nou impotent i imbècil, sense capacitat per modificar res perquè ja havia passat. Engolint el present com un gourmand i lamentant-me de les conseqüències un cop m’arribava el mal de panxa. Llepant-me les ferides de l'ànima sense saber de la ort de encara tenir-la.
Aquest any, però, ja tenia motius per reflexionar, per valorar la inmensa riquesa que significa estar viu, i valorar l’estupidesa que implica no tenir-ho present o no compartir prou aquest regal amb aquells a qui estimes...
El fantasma de aquest Nadal, en forma d’amic seriós i contundent, se’m va presentar abans de festes, mentre navegava sense massa rumb enmig de tarteres inmenses de tristresa i alhora incertesa, d’alguna tempesta i de dies de fred i soledat que es materialitzaven en un desig allà dalt del Pirineu…avançava pero encara no sabia cap a on…
I la darrera percepció em va venir de matinada, quan recordava les reflexions en plena baixada endorfínica per un bonic rotpunkt que havia fet sense massa protecció…mentre sentia la plenitud que implica deixar enrrera un repte pel qual t’has capficat i pel qual has hagut d’acumular tonelades de motivació, i de templança de nervis…em va sortir tot alhora, la falsa sensació de superioritat i alhora el sentiment de culpa.
Aquells fantasmes em va mostrar a través dels records, la inmensitat temporal que em va semblar la meva infantesa, la descoberta del món a Gualba, enmig de faigs i rierols, quan no tenia un sentit de diferencia entre els dies de la semana, ni gairebé les hores, mentre el cap de semana em semblava quelcom més de l’iinmens i maravellós gaudi que van ser els primers anys de la meva vida, enmig de amor, natura i plaer…
El problema del temps ( almenys per a mí pobre i incrèdul mortal) és que és una línea d’un sol sentit, que avança inexorablement cap al col.lapse…com un rellotge de sorra que es va exhaurint i al qual ningú pot donar la volta…tempus fugit…de nen mai m'ho havia plantejat...
A pesar dels cops que la vida m’havia anat intentant propinar, aquella virtut de no valorar el temps m’era un escut contra el mateix dolor de les pèrdues, dels camins errats que ni consideraba que ho fossin…seguía movent-me sempre amb la idea única que allò que feia era el que m’havia de passar, i sentía el devenir com quelcom apart que m’afectava, evidentment, però no alterava per res un desig unívoc que mai m’ha abandonat…escalar…escalar...escalar…
Els Nadals del passat, quan ens reuníem tots, quan hi érem tots, i quan allò que havia de succeïr en el futur era simplement quelcom que no m’havia plantejat mai, i que no m’apareixia ni com a temor proper… la vida era simplement un horitzó tant inabastable com inacabable i tot semblava tenir volta enrrera…
Fins aquell primer Nadal de l’any passat .
Aquella nit , de repent, em vaig veure sol en un costat del Mirall, mirant estranyat a l’altra banda, intentant excusar-me davant d’aquells que ja no hi eren per l´ inmens pes que em suposava el fet de no haver-los regalat tot el temps que havia tingut, i que havia dedicat a altres coses que no van ser ells…principalment a escalar…i fins i tot , en el cas de la L., aquella mateixa fal.lera ens va portar al desastre més dramàtic…Aquell esperit de Nadal em va mostrar tot allò que m’havia perdut mentre gaudia de tantes coses que m’havíen fet com sóc i alhora m’havien pèrmès sobreviure a tantes altres topades . Em va mostrar el llast que ara que significava haver passat lleuger davant de la mort mentre altres hi queien de plè, o se’ls enduien els fets del destí…i jo no havia valorat prou la seva existència, centrat exclussivament en la meva…no sé si en viure o en sobreviure…però nedant sempre pel damunt de la vida…
Suposo que la vida ha de ser precisament així, per tal que no ens paralitzem, per tal que mantinguem les il.lusions i els desigs, perquè la incertesa és el motor de tantes coses, i l’aversió que hi tenim el de tantes altres… Però aquella nit del Nadal passat em van venir a visitar la Roser, la tieta, els avis, amics i altres coneguts amb qui havia estat i haviemn queda enrrera....tant de la meva vida com de la vida en sí mateixa…i, sol a casa, i sabent que l’endemà no hi hauria dinar de Nadal…els vaig veure mirant-me amb cara de decepcionats, la mateixa cara que devia fer jo, per no entendre què caram havia estat fent fins aleshores...per ser allà palplantat i perdut.
I vaig plorar bastant, no sabia si de culpa o de enyorança…o potser per adonar-me de com de real és l’absència dels que estimes quan t’hi pares a pensar lluny del dia a dia…Quan la L. va tornar a la meva ment com un llamp de foc em vaig quedar quasi tant garratibat com quan vaig adonar-me que s’havia precipitat al buit sense ni notar la seva caiguda…vaig sentir el terror de enfonsar-me un altre cop en aquella por de viure la realitat, d’haver d’enfrontar-me a la cruesa i la crueltat que de vegades significa quedar-te a la paret mentre altres cauen avall o se'ls enduu l'allau dels anys…
Vam pasar el dia de Nadal a Can Boquet, i la pedra em va regalar un bonic matí encadenant blocs…Sembla que la vida ,però, no ens fa apendre per sí mateixa, sinó que sovint hem de recórrer els mateixos camins erràtics un i altre cop per entendre que, en el fons, ens acabarà passant allò que en un moment vam voler evitar. La metadona existencial que és l’escalada em tornava a enganxar i en poques hores el meu ego quasi oblidava aquella visita nocturna…
-------
Aquest any ha mort en Guillem. Altra volta em vaig sentir percebent l’inmens terrabastall sord que implica la vida i la mort al món, i que per bé o per mal sempre sento com en una pel.lícula de la qual en sóc un espectador inútil que no pot fer res per alterar el guió…i em vaig sentir de nou impotent i imbècil, sense capacitat per modificar res perquè ja havia passat. Engolint el present com un gourmand i lamentant-me de les conseqüències un cop m’arribava el mal de panxa. Llepant-me les ferides de l'ànima sense saber de la ort de encara tenir-la.
Aquest any, però, ja tenia motius per reflexionar, per valorar la inmensa riquesa que significa estar viu, i valorar l’estupidesa que implica no tenir-ho present o no compartir prou aquest regal amb aquells a qui estimes...
El fantasma de aquest Nadal, en forma d’amic seriós i contundent, se’m va presentar abans de festes, mentre navegava sense massa rumb enmig de tarteres inmenses de tristresa i alhora incertesa, d’alguna tempesta i de dies de fred i soledat que es materialitzaven en un desig allà dalt del Pirineu…avançava pero encara no sabia cap a on…
I la darrera percepció em va venir de matinada, quan recordava les reflexions en plena baixada endorfínica per un bonic rotpunkt que havia fet sense massa protecció…mentre sentia la plenitud que implica deixar enrrera un repte pel qual t’has capficat i pel qual has hagut d’acumular tonelades de motivació, i de templança de nervis…em va sortir tot alhora, la falsa sensació de superioritat i alhora el sentiment de culpa.
L’esperit dels Nadals futurs em va senyalar on acaben les persones com jo, vanitoses ( encara que sigui falsament enganyats per una modèstia irreal), descregudes ( encara que sigui inconscientment) i cegues ( encara que ens sembli veure-hi clarament)…vaig veure els Nadals propers acompanyant ja tots aquells que ja no tindríem l’oportunitat de tenir més Nadals, i que em tiraven en cara aquella gassiveria vital que havia tingut tant amb ells com amb els que es quedaven , cec per un desig que creia propi, inamovible i incompartible.
L’alternativa era el somriure del Nawet, la Martineta que arriba aviat, i la Lila que, entenent-me, em deixava decidir…i tot aquells a qui per mor del temps hauré de deixar de veure algun dia, sigui quin sigui el costat del mirall on em trobi.
No em va caler regalar cap gall d’indi a ningú, ni em va caler desitjar el que ja desitjo sempre en aquestes festes…simplement vaig poder despertar-me i fer-li un petó a la Lila, dir-li al Nawet que vingués al llit amb nosaltres i, per una vegada, quedar-me amb ells a gaudir d’aquell dia 25 tant radiant, donar una volta amb bici i convidar a un vermuth als pares abans de entaular-nos amb uns amics…no ho havia fet mai, creia que jo estava per damunt de tot això…molts ho hem cregut, que l'alpinisme era això…estar per damunt del món i dels núvols de les terres baixes on habita la gent normal…
L’alternativa era el somriure del Nawet, la Martineta que arriba aviat, i la Lila que, entenent-me, em deixava decidir…i tot aquells a qui per mor del temps hauré de deixar de veure algun dia, sigui quin sigui el costat del mirall on em trobi.
No em va caler regalar cap gall d’indi a ningú, ni em va caler desitjar el que ja desitjo sempre en aquestes festes…simplement vaig poder despertar-me i fer-li un petó a la Lila, dir-li al Nawet que vingués al llit amb nosaltres i, per una vegada, quedar-me amb ells a gaudir d’aquell dia 25 tant radiant, donar una volta amb bici i convidar a un vermuth als pares abans de entaular-nos amb uns amics…no ho havia fet mai, creia que jo estava per damunt de tot això…molts ho hem cregut, que l'alpinisme era això…estar per damunt del món i dels núvols de les terres baixes on habita la gent normal…
I a estones penso que el que realment resulta quasi impossible és estar a l'alçada d'aquells que menyspreem com a mediocres, combinant desigs i deures i fer feliços a la resta. Potser aquesta rabia que de vegades m'inundava era tant sols enveja mal entesa, enveja de la seva plenitud (que no conformisme), i de la seva lluita per fer-me saber que m'estimàven mentre jo els ignorava...ìmpotència per no saber ser com ells...
I per sort el tió ja em va avançar el regal de Nadal el dia 24 . En un dia genial amb el Juanjutx, com si d’un truc de magia providencial de l’ arrepentit Scrooge es tractés. Només va caler posar les cintes al “LATIDO DEL MIEDO”(8ª) i fer un ràpid rotpunkt per encadenar aquest petit monstre que em devorava les ganes de trepar mentre el crux s’havia rigut de mi sis vegades…va ser un dia preciós on ens va sobrar TEMPS per gaudir del sol i el fred, xerrar, riure amb els quatre posseïts per les Bruixes, i paladejar la tranquilitat assentat i somrient dins del plomes…amb l’inmensa satisfacció de saber que aquell proper Nadal estaria amb els meus i m’importaria tant poc escalar…
El que no sap el temps es que jo sé que si vull hi ha temps per tot...BONES FESTES i "a dewüell" amb el 2012, que sembla que desploma un tou...
I per sort el tió ja em va avançar el regal de Nadal el dia 24 . En un dia genial amb el Juanjutx, com si d’un truc de magia providencial de l’ arrepentit Scrooge es tractés. Només va caler posar les cintes al “LATIDO DEL MIEDO”(8ª) i fer un ràpid rotpunkt per encadenar aquest petit monstre que em devorava les ganes de trepar mentre el crux s’havia rigut de mi sis vegades…va ser un dia preciós on ens va sobrar TEMPS per gaudir del sol i el fred, xerrar, riure amb els quatre posseïts per les Bruixes, i paladejar la tranquilitat assentat i somrient dins del plomes…amb l’inmensa satisfacció de saber que aquell proper Nadal estaria amb els meus i m’importaria tant poc escalar…
El que no sap el temps es que jo sé que si vull hi ha temps per tot...BONES FESTES i "a dewüell" amb el 2012, que sembla que desploma un tou...
divendres, de desembre 16, 2011
Fucking Systeme
O Fuck the system...tant se val
S'acosta en finde...Bon vidiu d'aquest bloc que gracies a en Jose vaig petar a finals de estiu, amb la companyia del Nawet en un dia radiant que la Lila currava...
Met rebentant aquest 7b tant estètic...bloc a mort!
S'acosta en finde...Bon vidiu d'aquest bloc que gracies a en Jose vaig petar a finals de estiu, amb la companyia del Nawet en un dia radiant que la Lila currava...
Met rebentant aquest 7b tant estètic...bloc a mort!
Fucking système (sit) from Jaume Garcia on Vimeo.
TENACITAT...
Quan tot canvia, i un segueix lluitant pel que creu, se'n diu tenacitat...
CAN BOQUET, "TENACITA"... 7b...quin pepino, thanks to the crew i al selfharmer per revelar-me la seva existencia!!!
I del bloc a la pila...cap a les bruixes a segregar ATP i escoltar els "batecs de la por"...a muerte que dilluns comença el nou curro!!!
Sempre a muerte!!
CAN BOQUET, "TENACITA"... 7b...quin pepino, thanks to the crew i al selfharmer per revelar-me la seva existencia!!!
I del bloc a la pila...cap a les bruixes a segregar ATP i escoltar els "batecs de la por"...a muerte que dilluns comença el nou curro!!!
Sempre a muerte!!
dijous, de desembre 15, 2011
SPECIAL DEDICATION TO SelfHarmClimbers...
De vegades somnio que somnio que estic despert,
i em desperto del somni pensant que era cert
I amb els ulls oberts,
penso que dormo
i torno
a somniar, que somnio que estic despert...
(TR 2012.Da Funky Night Rumba)
BCN Nights
dilluns, de desembre 12, 2011
RESSENYA VIA d'EN GUILLEM MALET ( MALUTA) a la Cara Sud de l'ABADIAS.
Accés a la rimaia el Juny...Ja fa dies que la vam acabar, i mentre reflexionàvem sobre si valia la pena difondre una activitat, o no, en GIRBÉN endegava una ressenya de les seves, tant ben parides, aclaridores i complertes...
Poc queda per dir de la via que no haguéssim avançat en els posts que vaig fer mentre anàvem pujant a obrir-la...simplement agraïr a tots els amics, especialment a en XAVI FERNÁNDEZ que amb constància i entrega ha permès que la meva falera es fés realitat, sense ell hauria estat IMPOSSIBLE, realment ha estat el 55% que ha fet possible el 99% de l'obertura...gràcies Xavi!!!
En Santi Puig Guerra, en Juanjo, la Laura, el Xavi Llanos i el Pere Salvatella han ajudat de amnera desintressada en moments de l'obertura, en algun porteig i sobretot, en mantenir viva la il.lusió de seguir pujant allà a pesar del mal temps, de les aproximacions agòniques, dels dubtes sobre com obrir, del fred i de l'increïble esgrima logístic familiar que suposa pujar fins a 8 cops per escalar dos dies i mig...i GRACIES a la LILA i el NAWET per les hores de paciencia i espera, per empassar-se l'angoixa de estar dies sense cobertura ni saber què tal ens anava...gracies, de veritat...
Fa ja MOLTS ANYS que vaig arribar a aquesta paret, potser era el 93...i des de la primera vegada em va semblar que hi havia possibilitats inmenses de recórrer parts llises i escalables, com si de Cavaller o Travessani es tractés, de granet inmillorable...i d'aquella vegada en va quedar alguna foto que al llarg del temps, ampliada i remirada, anava deixant al cor les ganes de "pujar" a equipar o obrir una línia "extrema" que permetés pujar a encadenar llargs durs a molta alçada...
Des d'aquell 93 vaig anar pujant a repetir les vies "bones" i a conèixer la paret, a poc a poc...amb la Lila, els amics, en estiu, a l'hivern...millorant i gaudint cada passa de manera que al final controlava aquells "petits trucs" que fan que et sentis a gus en una tàpia, sense les incerteses que implica una primera trobada.
^ Diedre "la Ratlla", LL3: 6c o 6c+, slab tècnic de regletes, boníssim
Des de la repisa de la R2(Directa), arriba el sol...
Vam semiescalar el 90% del que avui és la Territorio Comanche i la vam deixar en l'oblit, no teníem material per fer-ho des de sota i ens semblava una absurditat cosir-la a claus o expansions...el temps ha donat la raó a la prudència...és una via clean de 300 mts, fins a 7a+ o 7b i sense una expansió...just acabada d'obrir la vam anar a repetir, i he trigat quasi 7 anys en fer tots els llargs de primer...en aquest cas creia que encadenar un llarg de segon no era encadenar...
En una d'aquestes mogudes es van presentar uns paios de StCugat que havíem conegut a la Fuixarda, uns bollycaos mig perduts que havíen aterrat allà dalt amb moltes ganes i poca experiència en parets...en Maluta era el benjamí.
Van escalar-la, vam baixar a Benás i vam anar de farra a mort...i des d'aleshores amb en Guillem vam anar escalant de tant en tant i xerrant molt..era el meu "comodí" de tapia i mogudes alpines, junt a en Xavi ( que era qui m'havia ensenyat la Maladeta)...Amb en Guillem sempre comptava que obriria una via allà...LA VIA...però muntar una via esportiva a aquella alçada, apart de dilemes ètics, implicava una logística que anàvem deixant per més endavant...o per mai.
Perspectiva parcial de la paret, foto de Luichy, autor de "escaladas en el alto Esera"(ed supercrack) un magnific recull de les vies d'aquesta zona i també de la paret sud de la maladeta-abadias,,,
1999, resseguint el ll5, que vaig obrir el 93: "El Diedret" 6a 20 mts, net.Aquest llarg permet enllaçar la part inferior amb el esperó final que duu directe a la Gàrgola ( visible uns 70-80 mts al damunt)
Terç superior de la via. Foto LUICHY, el detall de aquestes fotos és INCREÏBLE i ampliant-les es pot resseguir al 100% quasi cada presa...Quan el Guillem va morir vaig tenir clar que volia pujar de nou allà, i obrir la via...hi havia un bon traçat, encara, que resseguia es parts més interessants de la paret, de manera directa i en lliure, i possiblement escalable per sota sense dificultats extremes...
Paret al sol, foto LUICHYVaig pujar el primer cop sol a observar la paret, Vam fer un primer atac per veure si seria possible obrir i vam deixar la linia començada. Dues vegades vam tenir mal temps tot i pujar el material...i una altra estàvem tant amunt que arribar-hi amb la ferralla era pitjor que repetir...una altra vaig anar sol a mirar si era millor pujar per darrera, i sí, ho era...la definitiva vam rapel.lar i acabar la via, i al final, des de sota i sense pes, vam encadenar-la sencera...
8 cops. 8 calvaris amb el petate a l'esquena, per obrir just 300 mts...valia la pena???
Escalar per sota la paret, obrint, es fa en 2 dies, deixant-la desequipada, pujant com puguis i sortint per dalt...de fet vam escalar tant sols tres dies obrint, equipant, i alliberant cada llarg a mesura que obríem...volíem fer-ho així, mirant de no perforar més del que volíem ni menys del que enteníem que necessitaríem com a repetidors...volíem deixar una via que es pogués repetir sense haver de clavar, amb un joc de friends ( no tres i els tascons i claus com es necessita a la Comanche), i que sortissin llargs de VIº interessants...
Sempre he dit que LA LÍNIA de la paret és la Comanche, és simplement una via SUBLIM, però el seu grau i nul equipament la deixa només per gent amb un cert nivell, ganes i material.La "via del Guillem" és diferent, és la via que hagués obert amb en Guillem, a base de sortidetes en lliure, d'anar posant algunes xapes, i anar fent, perque ELL la hagués lluitat per alliberar, sense fer-se mal i donant-ho tot, a gaudir del que aquell primer cop a la DIRECTA no va gaudir perquè era massa jove, o a la BARRA del BAR no va gaudir pel yuyu...simplement.
Aqui us la deixem, no oblideu de dur martell, el 50% dels seguros són claus i alguns d'ells , als llargs superiors o les reunions compartides de la DIRECTA, a la primavera, pot ser que s'hagin de repicar...no us fieu mai de un pitó en aquests llocs, tot i que en general queden a mort
Croquis fet per JORDI GIRBÉN, UN "cromo" que diu ell, amb la aproximació i ressenya retallable per dur-la al damunt. Destaca l'accés i el retorn per llocs diferents, molt més pràctic!
En Jordi em va regalar un conte...TANENLLÁ, l'història de una viatgers, un gegant cec i un nan xerraire que marxàven de la seva terra per trobar quelcom...tots som nans i gegants, cecs a voltes i xerraires altres vegades, busquem, trobem allò que volíem i també allò que no buscàvem...la vida és búsqueda, la búsqueda és vida...gracies Guillem, i gracies a tots...samaptikamo mangalam acaret!
IRIE!!!
--------------------------------------------------------------------------
FLASH de la via ( abstenir-se onsighters i aventurers):
Accés i descens recomanats:
ACCÉS 1: Anant "en el dia", a l'estiu, es puja en bus a les 05:00 des de Benás a la Cabana dels pescadors a Corones, per Ballhibierna, s'accedeix al Coll de Cregüenya, i es va flanquejant fins al peu de via. Un cop acabada la via es baixa fins el glaciar de l'Aneto i d'allà o bé pels Portillons i descens habitual per la Renclusa o ( diuen que millor), enlloc de pujar els Portillons, seguir baixant cap a Aigualluts a base de recórrer el minim de tartera i el màxim de llastres. Mantenir-se a l'esquerra de la part baixa de la glacera, a darerra hora de vegades es desenganxa algun bloc que rellisca i us pot tocar si aneu per la dreta ( zona de llàstres ràpida però exposada a blocs i mullades)...
ACCÉS2: Quan pugeu per dos o tres dies ( molt més confortable!), el plan bàsic és pujar al vespre, per la Vall de Cregüeña fins el CAMP BASE de l'Ibón de CREGÜENYA ( 3 hores o 3,30), i establir-se bé amb tenda, bé en algun dels vivacs que hi ha. Del CB a la paret, si l'encerteu a la primera, hi ha entre 30min i 1 hora. El truc esta en pujar seguint le sfites que voregen el llac i a l'últim moment aprofitar les llastres seques que pugen directes ( ojo mai pel mig, hi ha trams sense sortida!) cap a la cassola sota el Maldito. CAl pillar-les el màxim a la dreta, simplement per no pujar per la tartera, més segura però penosa. Quan no hi ha neu ( Setembre-Octubre) es fa força ràpid, en temporada de Maig a Juny. Fins mitjans de Juliol calen uns crampons si es vol anar ràpid i directe, o resseguir la rimaya des de la esquerra a dreta, fins la vira que recorre els peus de via ( enterrada fins a Juny)...
El descens recomanat un cop fet la via i amb la motxilla al CB és el següent: Un cop al cim, mirant el Glaciar de l'Aneto, girar a mà esquerra, resseguint la cresta, per sota, fins a el primer collet, entre l'Abadias i la Maladeta. desgrimpar dos metres i baixar per una canal pedregosa, a gestioar amb compte, sense dificultat però descomposta ( vigilar tirar-se pedres). Al final hi ha un embut ( I/IIº) de uns quants metres, i just sortir baixar per tartera en direcció no a la base de la paret sinó cap al llac Bondidier ( mirar dibuix d'en Girben), Seguint fites ens plantem a la vertical del CB i d'allà hi baixem directes. En temps és el mateix ( o no), però s'estalvia molta enegia. el dia del Rotpunkt vam baixar per aquí en una hora, i en dues hores i mitja més erem al cotxe.
MATERIAL: Joc complert de friends, repetint algun mig i incloent el 4 i el 5. Algun tascó petit, Algun cordino normal o llarg, per merlet. Martell per si de cas. Cordes d'almenys 60 mts. es pot improvitzar reunió en el tram del LL4 que és de 60 mts.
La via esta semiequipada, tot i que no s'ha tocat res dels trams que comparteix amb la Directa. Per tant apart de les noves reunions, la R1, R2 són de claus, i la R3 s'ha de muntar tota, igual que a sobre la Gàrgola (r8), on hi ha un parabolt molt alt ( ??) i una sèrie de ponts de roca i merlets. LA grimpada cap al cim esta desequipada ( 65-70 mts IIº), ojo a fer-la a pèl...
NOTA 1: INTEGRAL TERRITORIO MALUTA: seria entrar a la via per la TERRITORIO COMANCHE: ll1 7a+ 30 mts, quasi equipat amb claus ll2 6c desequipat excepte algun clau a l'inici. CALEN els camalots al complert, dos jocs de micros de petits a mitjans i un joc de bicoïns. Recomanables un universal, un L.A i una u curta per si de cas. El LL1 és un diedre "a muerte" amb dos passos hipertècnics de truc i aguantar de peus i dits la resta. El ll2 és pura continuïtat de fissura inacabable amb un tram superior més de mirar-s'ho. Inici del ll2 "un xic" expo " fins assolir la fissura, i la resta més equipable. Al final el crux esta abans de un sostret ( igual mola pitonar o un alien molt petit), d'allà ens desviem a la dreta, m´s per placa...hi vaig posar una "p" i un tascó abans de la repisa de la R2. Ojo que cal corda de almenys 65-70 mts. Ho vam fer en corda simple i carregant tota la ferralla. Factible, suposo en A1/v+, entren peces a caldo. Amb això es dona més dificultat a la via erò la resta de la paret cal arrossegar tota la ferralla, no ho recomanao donat que els dos llargs següents de la Territorio són de tripi. SERIA MOLT MÉS XULO empalmar amb la GUILLEM MALET ( INTEGRAL COMANCHE MALET) un cop fets els 4 primers llargs de la TERRITORIO, sumant més duresa a la via T.COMANCHE que, passats els grans diedres, baixa de accelerada...vosaltres mateixos!!!LL1: Directa. 6a+, Trampejable amb dificultat. Algun clau, calen friends. Reunió de claus i merlet, a reforçar. 30 mts
LL2: Directa. 6a/5+ trampejable. Bastant equipat amb claus a completar amb friends. Reunió de quatre claus, a revisar.45 mts.
LL3: LA RALLETA. 6c/c+. Obligat 6a en lliure. Obert en artifo, es va deixar molt equipat, es tracta de una ratlla cega on calia molta artilleria, es va obrir amb claus i ploms deixant-hi algun clau i parabolets petits. escalada sublim de regletes perfectes allà on cal. Una joia. Calen friends petits a l'inici i el 2-3 al final. reunió de dos bolts.20 mts
LL4: el RAYÓN. 6a+ de fissura que es va engrandint fins al friend num.5. Es van colocar dues xape quen duiem uns quants metres que en num4 ballava...vam baixar a comprar un friend del 5 i el vam acabar amb una altra xapa, seguir RECTE FINS AL FINAL DE LA FISSURA, més amunt hi ha un clau que ens permet flanquejar i agafar les fissures finals de la DIRECTA fins una repisa, on muntem R4, improvitzant en merlet a dreta i algun friend...57 mts justos, ojo!!!! Calen tots els friends, algun merlet, estalvieu peces a l'inici pel tram de la Ditrecta i la reunió. A l'Off Widht el 4 i el 5 s'arrosseguen fins arribar a les xapes, en principi no cal deixar-los posats.
LL5: EL DIEDRET, 6a de pas singular, molt xulo. En la foto de l'escalador és just el pas crux del llarg).És una variant al zig-zag que fa la Directa ( la Directa va cap a la dreta des d'un bloc empotrat, damunt de una fissura i amagant-se en una reunió de llarg molt curt). Se surt recte amunt a partir de un ressaltet ( ojo, protegir abans, sinó no cap res, és Vº expo), fins n merlet ( cordino), posar un micro i un minitascó, i anar a mort a pel pas...ens enfilm recte fins un clau fixe i d'allí cap a la dreta a la reunió de dos bols. 20 mts. Aquest llarg seria empalmable amb el següent ( 25 mts més), però és complicar-se la vida.
LL6: LA ORELLA. 6c boníssim. Inici en passos a protegir ( tasconet) fins un clau. Pas dur de entrada a la bavaresa penjada (en la foto de l'escalador es veu "LA orella" just damunt del diedret que escala, sobre un sostret. hi ha un bolt que protegeix la entrada a la orella i cal escalar-la fins el següent bolt (trampejable en artifo). El "crux" en lliure esta just al damunt, un cop xapat un clau, per sortir de la fissura. LA resta del llarg és de dificultat decreixent, hi ha un clau més i un minibolt i la resta està net però es protegeix a canó amb els catxarrets...molt aeri i estètic però no supera el V+...Reunió encaixada de dos bolts.
LL7: El HEADWALL. Llarg molt llarg i variat. 6b o 6b+, ja direu. 45-50 mts pel cap baix. Sortir a la dreta, posant seguros, fins enfilar-se encara més cap a la dreta. El pas fi de l'esperonet té un bolt, i d'allà grimpem fins sota un mur vertical o un xic desplomat, on hi ha una sèrie deratlles horitzontals tipus "Vilanova de Meià", granet vermell amb una mica de líquen però molt gestionable. HI ha dos bolts i dos o tres claus, trampejable. Cop de gas fins una repisa enmig de l'esperó, que condueix a una fissura de mans ( Vº/V+) i una reunió molt pnejada i espectacular de dos claua i un bolt de reforç. Cal tota la metralla excepte els friends 4 i 5. Vaig parlar amb en PICAZO i no recorda si aquests claus són una reunió final de a seva via. Quan la vam repetir vam sortir més a l'esquerra...
LL8: La Gàrgola. Sense cap rastre vam escalar en un curt zig-zag. Sortir a la dreta ( clau amagat i col.locar friend), flanqueig protegit de bolt fins una fissura desplomada i ampla. Hi ha un pas e bloc ( 6a+) trampejable, si teniu por es pot posar un camalot del 4 o 5 suposo, fis el mantle final de la gàrgola ( bolt final). Pugeu damunt i ja ho teniu. En Picazo em va explicar que va fer un pas semblant, però segurament per la esquerra...en aquesta cùspide hi confluiexen la DIRECTA, la COMANCHE, l del GUILLEM i la PICAZO, dues per la dreta i dues per la esquerra. LLarg de uns 10-15 mts, es va petar una regleta al pas de bloc però es fa tibant més. Al cim hi ha un parabolt solitari ( ???) que va aparèixer el 2010-11, i cal aprofitar-lo complementant-lo amb merlets que hi ha a la minicoveta que té sota.
GRIMPADA FINAL: Muntar una reunió just darerra la coveta de la Gàrgola, sortint acp a la esquerra...i grimpar entre 60 i 70 mts de passos de Iº/IIº, protegibles sense problema, fins una mena de Punxes que es veuen a dalt a la esquerra...és el final de la via.
Consells finals: Mola entrar d'hora a la via, a l'Octubre en no haver-hi glacera no hi havia "efecte fred", de manera que tot i no tocar-nos el sol fins les 12 es pot escalar prou bé si no fa vent. Amb la Glacera, els dos primers llargs, i abans de les 11h, escalar és "quasi" com fer-hi una hivernal (etrada amb crampons i ll1 i ll2 sense tacte), la resta de la via esta al sol des de migdia...
Amb corda simple de 70 i els catxarros , una cordada de 2 pot escalar la via des de migdia a mitja tarda i retornar al base abans de la fosca ( el més recomanable)
Salut i piuleu si la repetiu!!!!
dimarts, de desembre 06, 2011
EL LATIDO DEL MIEDO
Foto de D.Ojeda en el tram final de degotalls de la mencionada via...
Costa d'encabir una paret com aquesta en una foto normal. La corda penja del LATIDO amb les "flautes" característiques...darrera una escaladora lluitant contra "LA INDOMABLE"(7c+), ATP a litres i un bloc final de canvi de rasant...infernillo plaent quan la fas... 2nd Round...millorant...
No fa por, en realitat, sinó "emoció"...35 mts desplomats de dalt a baix, un inici de passos de resistencia sobre llastretes, degotalls petits aïllats i regletes escadusseres, per arribar a un d'aquells reposos on has de forçar a "no escaquejar" per validar el rotpunkt ( repises un parell de metres a la dreta)...inicialment sembla que t'estas fonent i en minuts tot torna a lloc...
EL CRUX és a bloc, una mica escopidor i en aparença horrible...roca marmòrea estil Garraf-Puja la Febre...una regleta punxona, un invertit, xapar ( o no) i una seqüència de peus quasi ficticis per forçar un dinàmic a una xorrera que ni tant sols mossega.
LA PUTADA es que si fas el pas la resta, fins a la mateixa cadena, et pot donar la bufetada a qualsevol moment...entre una patinada o la paràlisi per acid làctic pots escollir qualsevol de les tortures a les que et pot sotmetre una via, en moltes varietats i intensitats...recordar seqüències de peus que apareixen i es dilueixen davant dels nassos ja és una bona feina...memoritzar combinacions de xorreres i allà on les has de pillar, ja és un bon calvari...i FINALMENT, quan el cap fa estona que no pot concentrar-se, executar un moviment a bloc final de una regleta petita i un dibuix perfecte...just abans de la cadena!!!(*)
Primer vaig inspirar-me en els Templers, però tot llegit Muntaner vaig entendre que els Almogàvers s'ho muntàven millor...Lila, Nawet i Martina ( esta sota el duvet de la Lila), amb el campament muntat sota el camp de batalla i animant a la tropa...Estic aprenent a trobar reposos d'allà on al primer intent ni veia com passar, i m'adono que el meu sistema sanguini té una capacitat de autorregulació que desconeixia...LES BRUIXES són com el SENGLAR, però més llarg, més desplomat i més brutal...és el camí d'aprenentatge cap a móns més dilatats, més oscil.lants, més hipòxics...he de apendre, he de entendre, i darrrera aquella porta hi ha un nou sender cap al camí dels guerrers...
(*): Ahir veia el Sergi provant "COP DE GAS"...7b+ o 7c de 32 mts, xapes el darrer seguro i el pas final el converteix en 8b de 35 mts...En Sergi ara és per mi un home amb nervis d'acer i voluntat de Sant...jo no podria...encara...quina via més cruel...!!
(*): Ahir veia el Sergi provant "COP DE GAS"...7b+ o 7c de 32 mts, xapes el darrer seguro i el pas final el converteix en 8b de 35 mts...En Sergi ara és per mi un home amb nervis d'acer i voluntat de Sant...jo no podria...encara...quina via més cruel...!!
dilluns, de desembre 05, 2011
PLUS ULTRA....ESTAMINA
Hi ha moments en que cal afrontar allò en que es tenen menys competències si es vol fer un pas més en la búsqueda de la dificultat…i “En escalada esportiva DIFICULTAT és PLAER”…això és l’axioma…(voldria fer-ho extensiu a altres disciplines però passo de debats absurds…hehehe).
Sovint acostumem a “apalancar-nos” en aquells estils que se’ns donen millor, o en els que ens hem “criat”…en aquells en que el plaer, si no inmediat, no és UTOPIC… i quan diem que es CONQUEREIX l’IMPOSSIBLE simplement ens contradiem…dubto que ningú cregui que NO PODRÀ ARRIBAR on es proposa…ningú fa un solo creient que caurà, ningú comença una via pensant que no la farà…és una paradoxa?
Sovint acostumem a “apalancar-nos” en aquells estils que se’ns donen millor, o en els que ens hem “criat”…en aquells en que el plaer, si no inmediat, no és UTOPIC… i quan diem que es CONQUEREIX l’IMPOSSIBLE simplement ens contradiem…dubto que ningú cregui que NO PODRÀ ARRIBAR on es proposa…ningú fa un solo creient que caurà, ningú comença una via pensant que no la farà…és una paradoxa?
En 30 anys, en esportiva quasi mai he deixat una via que he intentat...eren aleshores impossible? Què és IMPOSSIBLE?
Moltes vegades AMAGO la meva por amb una mena de autoconvenciment de que SI FALLO no passa res, que simplement vaig a provar i ja està, com una mena de Mantra-pomada antifrustrant que suavitza amb antel.lació el possible fracàs…”si va bé perfecte, i si NO PASSA RES” és la lletania dels “pegues per matitzar”
Projectes a mig o llarg plaç sense data de caducitat, milers de intents relaxats, els “un altre dia caurà…”, RUTINA, PURA RUTINA i tot són mil estratègies en un camí erràtic en que més que la búsqueda del nivel màxim hi ha temors i autocomplaença…simplement perfecciono allò que ja sé fer i caic en la enganyosa acceptació de una visió limitada. D’altra banda, la postura oposada seria creure en LA UTOPIA on ,apalancant-me en el paradigma del mateix concepte, el saber que ÉS IMPOSSIBLE, em permet un fracàs etern que deriva en no resoldre res o que el final sigui una simplement (quasi insatisfactòria) arribada en meta en penúltima posició, a base de xusqueria i treball etern de la gravetat…
Tot camí vital té senders, dreceres, i vies mortes…arbres i boscos, turons amb perspectives i forats negres, elipses i espirals…I de vegades de repent s’obren inmenses finestres per on entren glopades de aire fresc i (fins i tot) una claredat inmensa sobre el camí que han de pendre les coses…de vegades calen CANVIS i de vegades RETORNS…i darrera d’aquella porta que tenies oblidada apareixen nous móns, nous universos…és simplemnt una qüestió de afrontar ( no de enfrontar), somriure i creure…i de sobte tot rutlla, tot es multiplica i la DIFICULTAT ESDEVÉ PLAER(*)…
(*Sasha Di Giulian encadena 9ª en 6-sis-intents i comenta que li ha "costat" aquests pegues…¿Qué collons podría encadenar aquesta noia treballant una via sis mesos????)
Ara fa un any i mig, no ho recordo massa, un dia relaxat i tranquil, sense motivacions especials, vaig parar-me sota un inmens desplom a Margalef…podía escollir entre unes birres i banyar-me al riu amb el Nawet, o provar una via que tenia muntada un amic…vaig escollir primer la darrera i segon la primera…i vaig fer 8ª al flash…35 o 40 mts de resistencia i continuïtat, extasiat i sorprès…però amb l’”espina” de que no era un objectiu, de que no’havia proposat res i de que no tenia cap pressió. I va estar bé…però em va quedar el sentiment de que era la vida la que em conduïa allà i jo m’hi deixava endur, sense fer més que practicar un hedonisme conformista amb els regals de la existència…
Ahir tenia damunt un mur inmens, extraplomat, en aparença llis i recorregut per tufes fugisseres…fa sol i fred, les cintes están posades i recordo lleument els mètodes que vaig usar en un únic intent a vista la semana anterior. 35 metres, un desplom, un tram més vertical i el bombo final…BRUIXES, un ambient cordial i alhora estressant. LA MEVA ANTÍTESI MENTAL: via muntada, ticket per l’intent, guiris pressionant, poques hores de llum, quilometrada…MEGAPILA...ESTIC REBENTAT....EQUIPAMENT MANRESÀ sense exagerar…
Gracies al GIULIO i l’AGUS estic recuperant una manera de CREURE que tenia aparcada…es basa simplement en CREURE…ja no en el POSSIBLE sinó en l’impossible possible, entenent, veient, lluitant i deixant enrrere tant la por al fracàs com la por a certes caigudes que encara em costava a l’hora de canviar el xip entre alpinisme i friky ...anar a muerte i saltar-me el que calgui si cal…
NO vaig a PROVAR-LA…vaig anar a FER-LA, simplement, PER SOTA, sempre amb el mínim d’intents…A MUERTE! Semblen conceptes semblants però són absolutament diferents...és curiós la diferencia entre un plaer conscient, paladejat a cada instant, i el plaer que tens quan et regalen un premi casualment...la ampliació del marge de gaudi entre la casualitat inesperada i el període ( molt més ampli i intens) entre allò que saps que succeïrà, quan succeeix i quan ha succeït...i poder-ho controlar...
Moltes vegades AMAGO la meva por amb una mena de autoconvenciment de que SI FALLO no passa res, que simplement vaig a provar i ja està, com una mena de Mantra-pomada antifrustrant que suavitza amb antel.lació el possible fracàs…”si va bé perfecte, i si NO PASSA RES” és la lletania dels “pegues per matitzar”
Projectes a mig o llarg plaç sense data de caducitat, milers de intents relaxats, els “un altre dia caurà…”, RUTINA, PURA RUTINA i tot són mil estratègies en un camí erràtic en que més que la búsqueda del nivel màxim hi ha temors i autocomplaença…simplement perfecciono allò que ja sé fer i caic en la enganyosa acceptació de una visió limitada. D’altra banda, la postura oposada seria creure en LA UTOPIA on ,apalancant-me en el paradigma del mateix concepte, el saber que ÉS IMPOSSIBLE, em permet un fracàs etern que deriva en no resoldre res o que el final sigui una simplement (quasi insatisfactòria) arribada en meta en penúltima posició, a base de xusqueria i treball etern de la gravetat…
Tot camí vital té senders, dreceres, i vies mortes…arbres i boscos, turons amb perspectives i forats negres, elipses i espirals…I de vegades de repent s’obren inmenses finestres per on entren glopades de aire fresc i (fins i tot) una claredat inmensa sobre el camí que han de pendre les coses…de vegades calen CANVIS i de vegades RETORNS…i darrera d’aquella porta que tenies oblidada apareixen nous móns, nous universos…és simplemnt una qüestió de afrontar ( no de enfrontar), somriure i creure…i de sobte tot rutlla, tot es multiplica i la DIFICULTAT ESDEVÉ PLAER(*)…
(*Sasha Di Giulian encadena 9ª en 6-sis-intents i comenta que li ha "costat" aquests pegues…¿Qué collons podría encadenar aquesta noia treballant una via sis mesos????)
Ara fa un any i mig, no ho recordo massa, un dia relaxat i tranquil, sense motivacions especials, vaig parar-me sota un inmens desplom a Margalef…podía escollir entre unes birres i banyar-me al riu amb el Nawet, o provar una via que tenia muntada un amic…vaig escollir primer la darrera i segon la primera…i vaig fer 8ª al flash…35 o 40 mts de resistencia i continuïtat, extasiat i sorprès…però amb l’”espina” de que no era un objectiu, de que no’havia proposat res i de que no tenia cap pressió. I va estar bé…però em va quedar el sentiment de que era la vida la que em conduïa allà i jo m’hi deixava endur, sense fer més que practicar un hedonisme conformista amb els regals de la existència…
Ahir tenia damunt un mur inmens, extraplomat, en aparença llis i recorregut per tufes fugisseres…fa sol i fred, les cintes están posades i recordo lleument els mètodes que vaig usar en un únic intent a vista la semana anterior. 35 metres, un desplom, un tram més vertical i el bombo final…BRUIXES, un ambient cordial i alhora estressant. LA MEVA ANTÍTESI MENTAL: via muntada, ticket per l’intent, guiris pressionant, poques hores de llum, quilometrada…MEGAPILA...ESTIC REBENTAT....EQUIPAMENT MANRESÀ sense exagerar…
Gracies al GIULIO i l’AGUS estic recuperant una manera de CREURE que tenia aparcada…es basa simplement en CREURE…ja no en el POSSIBLE sinó en l’impossible possible, entenent, veient, lluitant i deixant enrrere tant la por al fracàs com la por a certes caigudes que encara em costava a l’hora de canviar el xip entre alpinisme i friky ...anar a muerte i saltar-me el que calgui si cal…
NO vaig a PROVAR-LA…vaig anar a FER-LA, simplement, PER SOTA, sempre amb el mínim d’intents…A MUERTE! Semblen conceptes semblants però són absolutament diferents...és curiós la diferencia entre un plaer conscient, paladejat a cada instant, i el plaer que tens quan et regalen un premi casualment...la ampliació del marge de gaudi entre la casualitat inesperada i el període ( molt més ampli i intens) entre allò que saps que succeïrà, quan succeeix i quan ha succeït...i poder-ho controlar...
Feia MOLT ( massa) temps que no em deixava caure a les Bruixes, i no engegava la RODA de encadenar una via i intentar una segona…és un sistema idoni, de manera que, amb més o menys gloria i èxit, es va fent una progressió de vies i alhora assolint un nivel de tolerancia a l’acid làctic ( i alhora de resistencia mental) molt útil per al asedi samurai ( que no medieval) que m’he posat com a objectiu aquest any.
PRIMER FINDE: diversos 7b i 7b+ a vista, i un unic intent a vista i caient a dalt de tot a ORIENT ( 7c/c+ increïblement bell, continu i resistent)
PRIMER FINDE: diversos 7b i 7b+ a vista, i un unic intent a vista i caient a dalt de tot a ORIENT ( 7c/c+ increïblement bell, continu i resistent)
SEGON FINDE: (Dissabte repòs actiu: FESTASSA fins les 07:00 el divendres, repos de 1 hora i pujada a la MOLA amb la familia sencera inclosa la Martina -dins la Lila-. El Nawet amplia el seu ventall d'activitats a l'excursionisme-fins ara només feia bloc- i jo mesuro fins an aguanta un cos en non stop.
Diumenge escalfo en 7ª+ a vista i encadeno ORIENT al primer intent sense concessions…Intent a vista a LATIDO DEL MIEDO (8ª) caient entrant a xorreres i muntant-la amb dignitat…em repeto en un 7b i pujant i baixant de nou al 7ª+.
I així anant fent, reservant algunes vies per l'A VISTA i treballant POC els itineraris a encadenar...en aquesta inmensa paret tant bella i poderosa...i les que vinguin...
FER UNA VIA d’UN GRAU, no és tenir el grau…ara ho he vist…fins ara em movia per projectes, i estava prou bé, potser fruit d’una especial mitificació alpina del concepte de “cim” (mentre que en l’atletisme la “pista” importa poc…), potser perquè em vaig criar en un lloc on els “cims” eren mites impossible-possibles que anaves assolint amb treball, paciencia i dolor…
Ara el cim és el món sencer, la roca en sí mateixa i miraré de trobar la connexió (*) entre aquest nou concepte de plaer i el romanticisme dels cims que no vull deixar enrrera…no és l’IMPOSSIBLE POSSIBLE sinó la UTOPIA que vull que esdevingui REAL.
Ara el cim és el món sencer, la roca en sí mateixa i miraré de trobar la connexió (*) entre aquest nou concepte de plaer i el romanticisme dels cims que no vull deixar enrrera…no és l’IMPOSSIBLE POSSIBLE sinó la UTOPIA que vull que esdevingui REAL.
“Deixeu que la sang flueixi pels vostres braços i que es desperti la bèstia que dueu a dins” (Adverbi 1er:Kim-Fina:19.92)
Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
–Estrelleta –jo li he dit–,
de la mar cerúlea gemma,
¿de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?
–No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de móns formiguegen.
(JACINT VERDAGUER. PLUS ULTRA)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)