dijous, de febrer 01, 2018

La Dansa de la Por...

Escalar aigua...en la seva forma sòlida però aigua...aigua que pren qualsevol forma segons els capricis del fred, de la humitat, del sol, de la gravetat...
Gotes gelades, boles amuntegades, vidre transparent, flors, acumulacions de pètals, bombolles inmòbils, coliflors o meduses, columnes grans i columnetes amuntegades i fràgils una damunt l'altra...llàgrimes de glaç i candeles amenaçants...

Tot desafiant la gravetat i creant estructures que mai saps ni com ni fins quan aguantaràn...que són allà, penjant, encaixades, adherides...esperant a desfer-se lentament o col.lapsar al més petit cop d'aire.

Però són línies, i les línies hi són per ser escalades...amb vanitat o amb humilitat, amb coratge o amb temor, amb confiança o amb desconfiança, fluïnt o a trompicons...però s'escalen!
La "Dama" de CAVALLERS, la ISLANDIS, 60 mts ben verticals després de dos o tres llargs més facils...
 
I tot allò que s'escala m'atrau, no sé perquè però em crida...i ja no sé si ho fa l'objecte a escalar o allò que l'envolta, el microcosmos natural i humà que barrejat amb la meva visió dels dos creen un globus de desig que em posseeix com el cant d'una sirena i fa que, al final, acabi sempre caient algún cop en les temptacions...i apurant cada cop més, provant, aprenent, amb prudència però amb l'ímpetu del novell...i tot i entendre que els enamoraments al principi són intensos, caic un i altre cop en el síndrome de començar camins que sé que no podré acabar...però m'endinso amb l'ànsia de veure on puc arribar...
Buscant el camí correcte en un mar vertical plè de meduses...Aiguilles-Queyras
 
Un escriptor deia que "NOMÉS HI HAURIA D'HAVER COMENÇAMENTS SENSE CONTINUÏTAT..." , i en certa manera té raó...no sabia com lligar la efimeritat dels inicis inacabats...però el somni d'un INICI INACABABLE és el que lliga el desencís de saber que quelcom no serà etern amb l'esperança que duri el màxim...
DANCING FALL ( 5+ de referencia a LES ORRES- ECRINS)
 
I de fet la vida és això...tots hem de morir algún dia, res és per sempre o almenys per cadascú de nosaltres tot acabarà...aleshores, som tant sols inici que no duú enlloc malgrat ho volguem?
Camins que es creuen, camins que divergeixen...som nosaltres el nostre camí o el camí ens fa a nosaltres?

El gel apareix i desapareix, fins i tot es transforma en pocs minuts i res del que puguis fer-hi es trasllada més enllà del mateix sentit de percepció que puguis tenir dins teu... És quelcom únic i intransferible, tant poc permanent com la essència que el conforma i tant etern com ho sigui el nostre record...no és res més i en canvi, al contrari de la roca ( perenne i atemporal), en el gel arrisquem infinítament molt més pel fet d'escalar-lo...

Pujar penjat de dos eines i unes puntes de metall als peus, assegurant-nos a cargols extraíbles col.locats en un sòlid voluble i adherit a la pedra per la simple temperatura, aguantant tonelades de pes sobre mai sabem què ni com...
Cigar Somital de DANCING FALL...
 
En gel s'escala sobre un sospir de temps, sobre una idea que no existeix, sobre un desig que mai podrem repetir, ni tant sols esperar amb seguretat que poguem pujar-lo...i en canvi fem quilòmetres, ens deixem els pulmons, ens posem sota estructures que ni volem acceptar que són Titans ultraperillosos...i simplement gaudim de l'inici sense pensar en la continuïtat...

I em vaig adonar que aquesta era la essència d'allò que feia allà...simplement gaudir, aplicar cada aprenentatge no tant sols tècnic sinó sobre mi mateix, sobre un camí on tot estava per descobrir, i...simplement...escalar...escalar sabent que allò que vius desapareix, que segurament no hi haurà condicions més endavant per seguir fent-ho, i on "aprofitar" és la clau...aprofitar el regal que la Natura, encara, ens deixa en forma de gel...en forma de temptació...
 Columna de ISLANDIS ( 5+... 60 mts de somni..)
 
Ballem una Dansa de la Por, però on la POR és l'esca del Desig, allò que fa que vegis arrampat quelcom que en una estona et farà esclatar els avantbraços de dolor i et pot fondre el cervell...i és aleshores, en aquest moment de màxima pressió on sonen alarmes, bull el cap, i sents el cor i la suor, quan, si ho aconsegueixes, de sobte tot calla, tot queda inert, no tens res al voltant i tant sols veus dues eines i un espai tridimensional on moure't, on equilibrar-te i per on ESCALAR...
Escalar...quasi com acaronant el gel, ganxejant per pìcar al mínim, picant amb delicadesa...joc de canell...joc de jugar a guanyar centímetres, pams, metres i "ja veurem"...
 
Ali sortint d'un bombo bloquero a Aiguilles-Queyras

Fred, nassos vermells, mirades perdudes i alhora posseïdes pel mateix encís, alè que es glaça, sorolls somorts per la neu, repte, incertesa, FANATISME...
 
I al final la calor, com antítesi, que al vespre ens acull per trasladar-nos a la realitat, la més estàtica, que ens abraça gelosa i es demana que tornem...i tornem malgrat quedi latent a la sang algún residu del virus que desperta cada cop que el termòmetre baixa, i dels litres de endorfines que corren per la sang i que truguen sempre tant a dissoldre's després de cada cascada...
 
No crec que mai acabi de llençar-me totalment en braços d'una amant tant ferotge i alhora absorbent, però ara entenc cada minut d'el vídeo d'en Pau Escalé...de la seva mirada i del seu ritme...GAS...

Escalant per l'interior de la columna SOMBRE d'HEROS (CEILLAC), on vam fer SODOM'ICE ( 5+/M6)
Segon llarg de la classica FORMES DU CHAOS ( 4+/300mts a CEILLAC), malgrat tenir una cascada líquida en l'interior vam poder pujar per aquesta titánica línea de glaç pels costats...igual era més difícil i tot...
Xavi R. a DANCING FALL...
 
Fanatics d'arreu...mateixa mirada d'eufòria...
 
Dry Tooling a Agulles, aquest any vaig poder fer un M7...
Ni de nit s'acaben les forces...GASSSSSS !
 

dimarts, de gener 16, 2018

GUANYAR PERDENT, DONAR-SE...


Hi ha dies…sembla realment que ho són... però en el fons passen com segons, un rera l’altre.
Només la nostra percepció és el que els fa esperats des del passat, vertiginosos al present i  fugaços quan ja esdevenen pretèrit..

Alguns són dies brillants en que l’harmonia s’esdevé sola, en que quasi sento com el cos no em pesa i el cap rodola ingràvid per un prat de colors i olors que no sento però que recordo…res és en va i res grinyola…i tot enmig...bullint de frescor i llum.

I hi ha dies més opacs, on els sorolls es fan més sords i si hi ha cromatismes es difonen en tonalitats més monocolors des de les tardors cap a l’uniforme hivernal.
I ara sé perquè m’agrada el sol, malgrat no soporti la calor…m’agrada el sol d’hivern que amb uns raigs tímids i transversals és un sol que si bé només acarona la pell amb delicadesa en canvi irradia llum que insulfa vida a allò que sinó estaría adormit en un letargi de quietud inerta. I amb això crec que ja puc viure...gaudint cada instant enmig d'aquesta capacitat que crec tenir per absorbir fins la més mínima cèl.lula el plaer de respirar l'aire pur de les muntanyes...

“tots necessitem que ens mimin…tu també…!”…ara entenc aquella frase…em creia capaç de superar-ho tot mitjançant l’enduriment, però no un enduriment moral sinó pel treball en adquirir una consciencia capaç de metabolitzar-ho tot i extreure’n el millor i destil.lar felicitat en qualsevol cosa i obviant el que no me'n portava…”un aprèn a viure de l’aire, saps?”.
I a base de veure-ho tot des de un estadi superior aconseguia entendre les coses sense patir tant...aconseguia tenir una opinió que a través del pensament o la verbalització esdevenia veritat…I així a base de separació ( que no distancia) fins i tot de mi mateix, anava passant, anava aprenent a mantenir un rumb que ni sabia explicar perquè m’havia fixat, mentre les bales xiulaven al meu voltant, bombes esclataven i tot girava com gira el món…boig i erràric…havia après a no sentir o l’enduriment em permetia parar l’impacte que significa el sobreviure i aguantar cada tic tac…

"Fins que toqui a tu? I per arribar a on? Pensa-hi..."
De sobte em vaig adonar que res es pot aplicar a màxims sense conseqüències…i l’enduriment implica perdre flexibilitat…potser fins el punt de vitrificar-se…i és aleshores quan qualsevol esquerda és un punt letal per a tota l’estructura…perquè es difon i s’escampa a través d’aquesta duresa…

Tots necessitem que ens mimin”, i quan et tanques en tu mateix, per protegir-te de tot, aquesta necessitat es va acumulant…i quan t’adones de quant d’amor et falta potser és massa tard..."bulímia sentimental? No ho sé però escoltar aquelles paraules va ser un torpede a la meva línea de flotació de la monotonía perfecta…em vaig adonar que amb tanta superioritat un s’oblida de petites necessitats no cobertes que el transformen en un infant desamparat amb consciencia d’adult…creure’s un mateix que ja ha assolir allò que volia i restar escoltant, analitzant i jutjant l’entorn és senyal que comences a cristal.litzar, a gripar-te en tu mateix…que et creus que ja no necessites precisament allò que diferencia la vida de el mineral...la inestabilitat tant interna com externa que et dóna la vida…
I vaig mirar-me, enmirallant-me en mi mateix i veient amb terror aquella petita esquerda que començava a fer feina en un costat del pit…minúscula però incisiva, que se sabia maligna perquè només la seva presencia ja era el símbol d’una victoria futura.

I tots busquem el mateix”

“La Felicitat?”

“No, la felicitat no existeix"l’ésser humà només té estats puntuals de felicitat transitòria, que és una alteració química derivada d’un plaer fisic i mental concret…però el plaer és efímer i cal que es mantingui…per això busquem…busquem el plaer que ens torni a allò que creiem Felicitat. Qui creu que té la felicitat simplement es que nega ja precisament la recerca d’allò que la produeix per acabar assumint un estat acceptat de renuncia…”


I sí, creia que la havia assolit quan de sobte estaba veient que aquella imatge es trencava i esdevenia sorra que no podía retenir entre les mans…i voler Més i no saber com fer-ho és la pitjor constatació que un pot tenir…i que quan les barreres ,a sentir realment, que has aixecat comencen a dissoldre’s, la sensació de desprotecció pot ser absoluta…


“Tots necessitem que ens mímin…” ressonava dins del meu cap, i la frase rebotava com mirant de romandre infinitament per tal de donar-me temps a que ho entengués i ho assumís…I “L’amor per un mateix és eixorc si es queda tancat darrera una caixa forta…de res serveix quan la verdadera força de l’amor és la seva expansió que et retorna multiplicada…!”
La seva figura es dissipava en la tempesta, mentre la seva veu es perdia en el buit…, com si aquella caiguda a l’abisme el meu cap la convertís en oblit a base de superposar capes de boira i de temps, cómplices amb aquell desig subconscient d’allunyament…i alhora, mentre el meu el meu cap enduria el meu cor per fer-lo impermeable al dolor com protecció en el camí a la felicitat que no existía, el mateix cor es rebel.lava i exigia allò que aquella pèrdua li havia manllevat per sempre… perquè el dolor contingutnomés havia creat la pressió que va facilitar l’espurna, el detonant que havia encès la metxa que va acabar fent esclatar cadascun d’aquells moments de tragèdia que m’acompanyarien en les pèrdues de la meva vida.
I tenir un cor impermeable igual protegeix superficialment del dolor…però també de tot allò bo que la vida, la escassa vida que tenim per gaudir, també ens pot donar…
Feia molt de fred, i el sopor que sentía no em deixava entendre amb exactitud que la calor que em fugia del cos ho feia per no tornar…el fred és així…traïdor i lladre.

La seva cara ja no tenia quasi ni faccions, ni la seva figura formes…però el sentiment que m’irradiava era tant càlid i lluminós que, quasi sense adonar-me, esdevenia l'única llum que senyalava l’altra sortida del túnel pendent cap al qual començava a lliscar imperceptibe i letalment.
“De vegades ens dissipem entre boires de reflexió absurda que ens fan perdre en el no res…ens creiem superiors…i les coses són molt més simples Uri…tots necessitem que ens mimin”.

I el record del meu cap sobre el seu ventre mentre m’acaronava els cabell i li sentía el batec, davant d’una foguera a l’atra punta del món, em va dur a un estat de clarividència tant real que només aquella imatge seria el que em salvaria de mi mateix i d’oblidar el que realment era la vida.

Vaig obrir els ulls i vaig ttornar a la realitat...La nevada tímida i persistent començava a cobrir-ho tot, la roba, l’entorn, el material, els meus sentits…aquella neu que ho iguala tot…inclús el soroll del món, els cruixirs del gel i el vent que queden apagats en una sopa blanca que anestesia els sentits fins que els venç per darrera...
Només el calor d’aquell record em va despertar…el record no d’ella sinó de totes elles i d’allò que m’havien donat, des de la meva mare mateixa, que només em podrien estimar si era jo qui es donava i alhora m’hi donava…
 
Em vaig despertar, i finalment vaig renunciar, vaig girar cua avall, lúcid, sencer, viu, tornant al calor d’aquell record que no havia entès fins aleshores i que fins aleshores només havia sentit com a refugi quan en realitat era d’on venia i on pertanyia, i al que em debia en el més profund de la meva ànima malgrat en volgués fugir per no sentir-ne l’absència i dependre'n…

dimarts, de desembre 19, 2017

PASSA LA VIDA. Agulla del Senglar

Sol, molt de fred, verd, quasihivern i retorn a una paret on tantes hores havia passat...la gelor de l'hombra i el calor dels somriures de coneguts...també hi ha un clan allà dalt
La darrera vegada que hi vaig pujar seriosament en Nawet tenia 2 anys i al baixar cap al cotxe li va sortir de dins quelcom que em va frepar..." adéu muntanyes, avui fa fred i es fa fosc, marxem a casa però un altre dia tornaré..." 
I Dissabte era el dia...
L'AGULLA DEL SENGLAR és un racó màgic on el cor el cap i els braços es multipliquen i cada respiració és felicitat...el regne de la resistencia i les apretades...escalada amb majúscules però a l'abast...i en la llunyania i aprop la AGULLA FINA, on el sentiment es multiplica per infinit... 
 Amb 8 anys almenys de diferencia...el mateix pas, venint de VIATGE IMAGINARI ORIGINAL ( 8a) o de DISCORDIA IMAGINARIA ( 8a/a+)... AMBDUES FOTOS d'EN LUICHY 
              Passa la vida, no sabem a on anem, però hi som...
Passa la vida, el que importa és el que estem fent, no el que vam fer,
"volem volar sense amos" va ser el que vam dir...
Cony, ens vam anestesiar
Vivim de memoria, i per tenir-ne
Contra la monotonia del dia a dia
Tots els dies
ens escapem
De qui sinó del temps
de qui sinó del plor
Pero aquesta por té el seu encant
I passa la Mort, per davant i em saluda
Per que no quedi cap dubte ja,
fujo del càstig perquè sé que duc a dins un enemic
I cec, sense vertígen, persegueixo els meus somnis
I sento la mossegada del remordiment 
De la rata passiva de la guerra interna...
I els danys col.alterals fereixen als amics
però ens sobren motius per seguir units
Amb la maldat d'un Déu i la bondat d'un Diable
I la impressio de tant sols jo saber de què cony parlo...
Parlo de que per la meva part ja fa anys que vaig morir
Ho vaig descobrir i des d'aleshores em diverteixo
Roca i gel, cor gelat que crema pel un petó de dona
¿I com t'aixeques l'ànim Company?
Jo amb les muntanyes, companyes de fatigues
No cal que em segueixis,
ni fa falta que et digui que el 90% de cadascu és sa mare...
I que si, puc fer-me mal o matar-me,
pero realment no som res, y sempre será tard si no ho entenem...

Adaptació lliure de PASA LA VIDA ( KSO)

dimarts, de desembre 12, 2017

TRIPLE CROWN. EL DUBTE i la CERTESA...4 ANYS...

Feia anys que no estaba realment motivat. Però tots els mals acaben passant...

Han calgut 4 anys...

A pesar de que la vida continúa ( com sempre) l'accident del Juanjo havia obert una escletxa subconscient en el meu afecte per la muntanya.
Un altre cop CELIAVERN en masegava per dins, i aquesta vegada fins i tot l'ombra de molts dubtes, més producte de la maduresa que de la por, apareixia cada vegada que em proposava algún repte.
Boulder de 7a a la PANXA DEL BOU 
4 anys...es diu aviat...i han passat volant...però alhora veig que ha estat el temps necessari per somriure entre enyorat i amarg ,i alhora amb estima i sense tanta rabia, cada cop que penso en en Juanjo.

Vaig equipar amb en J.E.Agustí la via per recordar-lo, a la Siber, i realment en aquests 4 anys no em plantejava seriosament anar-hi.
Dubtes, desmotivació, desorganització...i sempre dic que l'escalada admet molt poc el dubte...des de reunir ganes per caminar fins al sector encara que no hi hagi condicions... a realizar un dinàmic incert amb l'assegurança massa sota dels peus...no es pot dubtar...com a la muntanya...
Retirada, glaçats, el 2014, de la ICE FAJOL ( 6c/M3+ 300 mts). Encadenada en lliure i hivern aquest 2017...FOTO JOSEP MULA
Totes les decisions, bones i dolentes tenen un efecte...bo o dolent...però EL DUBTE, simplement no té efectes, et deixa en l'incertesa del no res...i...només aprens que dubtant no aprens res ...
Sota INCANTESIMO (8a) a COVOLO/VENETO/ITALIA

Des que vaig equipar la via del JUANJO no hi anava convençut, no la veia clara, ni tan sols com fer els passos de manera seguida...i a més a més un cop havia recuperat les ganes d'escalar, vaig voler dedicar bastant de temps a "la muntanya"...parets més llargues, alpinades de roca i gel, cascades...em calia tatxar aquelles coses que sé que més d'hora que tard no voldré fer quan arribi el moment que em facin dubtar massa...
 A Brazos de Acero ( Ae/1 6a de spits rovelladíssims) que vam encadenar amb l'Agus a GARRAF...surt un interessant 7c de 40 mts a protegir bastant amb Friends-les expansions fan pena..
 Inici de ANNA RUBIO (6c 280 mts. Esportiva de paret a Oliana). Foto JOSEP SANTASUSANNA
 Sortint del llarg de la Orella (6c) de la GUILLEM MALET ( 300 mts). Maladeta-Abadias. Repetida amb la Lila i en Javi. FOTO JAVI FERNANDEZ
 Lila en un bonic bloc a Cavallers
Encadenant  pel pèls la PARANOIES PETITES ( 7c+ al Manolito/StBenet). els dits cada cop m'aguanten menys en aquests blocs inhumans...
 
Finalment...aquest 2017 he afrontat els 3 reptes que feia tant de temps que em mirava des de sota i ara sabia que no volia deixar pasar...els darrers? no ho sé tampoc...cada dia el cos pesa més i l'ànima també...38 anys de motivació extrema són molts...però com que encara m'en quedava un tou només era qüestió de gestionar el caos vital laboral-familiar i trobar gent que compartís moments de picar pedra.
 Lila sortint del darrer llarg (7a+) de la BROS/ CAP dela BARRA-ESTARTIT
Amb en Nawet a 3000 mts, encarant el glaciar fins als peus dels seracs de la Barre ( 2016) per controlar la aprox més rápida de cara al 2017
Amb en PACA...constatant que en artifo se m'ha passat l'arròs i que en BRUGAROLAS gradua duríssim...A1/e que va quedar en A2+ dels hards...9 rivets mal posats i 8 mts de plom i pitoneig estrany...FOTO PACA
Marta Sanjuan sortint del LL2 de la CERDÀ RIERA (6a+180mts a La Bandereta / Nord d'Agulles / Montserrat). el dia anterior, en solitari, havia baixat dels darrers metres de la via, Marejat i deshidratat, abandonant material per rapel.lar...i vam pujar a recuperar-lo!
Nawet celebrant el seu primer 6c ( 40 mts de Bavaresa i pas final estrany). coses de la motivació estival a Fessourier/ Les Vignes/Vall de Pelvoux-Ecrins
 
ARSENAL ( 8a ), JUANJO ( 8a ) i MACHOMAN ( 8a+)...la meva "Triple Crown" de STLLORS, o com sempre vies de gamma alta on has d'oblidar una miqueta la cotació i assaborir el seu estil, la seva particularitat i entendre la bellesa de l'escalada com un tot...en realitat "el grau" és bastant relatiu...potser MACHOMAN i ARSENAL són les més assumibles...la del JUANJO em va costar força i realment si les comparo amb els vuitens que he anat fent ràpid aquests anys no tenen massa a veure...
Mireia (8a) a CAN JORBA...una via de 35 mts on tot acaba depenent de un darrer i curt tram al final d'un llarg trekking...FOTO MARC SERRA
 Estrenant temporada 2017 en gel a Ulldeter, variant del diedre...pas burret a bloc...FOTO TONI MEGIA
 
7a al PARITORI, instants abans quasi em desnuco picant de clatell contra la vira sota els peus del porter...en un llençament poc efectiu...s'hi havia d'anar més tranquil...

Pujar una via en esportiva fora de les teves possibilitats a vista implica molts moments de dubte...frustració, incretesa, emocions, potser por inicial i tot quan caus i encara no controles el vol...assimilació...
Sembla que cada cop que començo, però, mantinc el mateix cuc a l'estómac que quan començava...amor-odi, rabia, impotencia, alegries...tot pegat és paciencia, calma i insistència.
Pel camí anaven passant alguns vuitens, però cap em quedava anclat a l'esperit com aquells...no sabia si m'estava quedant enrrera o no trobava el ritme de treball adequat...i crec que era la segona opció...
 A l'ESTAQUIROT ( 8a o 7c+ segons criteris) a la PARET GRAN...fanatisme enmig de la la boira d'hivern. FOTO POL COSTA
Quan he pogut ANAR-HI les coses han anat fluïnt, una rera l'altra, entre anècdotes divertides i mals diversos...però la teoría s'ha complert...s'hi ha d'anar sempre...En l'escalada tots som sempre aprenents ( hi ha qui ho pilla a la primera...jo no), i cal picar pedra amb un bon somriure.
A 40c+ (8a) al CAU DEL DUC / TORROELLA, preciosa via de sostre i cova a l'Empordà. FOTO XAVIER SABATER
Ecandenant en rotpunkt hivernal la ICE FAJOL ( M3+ i 6c 300 mts/ Gra de Fajol Gran/ ULLDETER), després de diversos intents...a la tercera va la vençuda. FOTO MIQUEL MAS
 

El dia de ARSENAL plovia, vam pujar per no mullar-nos...havia equipat una entrada per poder asegurar des del terra ( és com un segon llarg i s'assegura des d'una repisa). Entre trons i gotellades va sortir la via...la veia propera però em costava molt i a sobre es super obligada, a bloc i amb una cinta que no xapava just  fins la sortida del crux...mental i dura...
No em va caldre caure per sort...
Gracies a en MARC SERRA i sobretot al NACHO pels pegues...i a la LILA per asegurar-m'hi tambe...
Dues imatges a JUANJO ( Suoperlópez)...un 8a equipat el setembre de 2014 que ha resistit fins que hi he anat seriosament. Tot i que s'ha encadenat diversos cops és dels que m'ha costat més...7c+/8a, un mal repòs, i dos blocs difícils ( la bola de estrògen i un altre de mes difícil) seguits i sense repòs intermig...FOTO JOSE AGUSTI  /POL COSTA

El dia de la JUANJO era encara pitjor...anava tant rebentat que vaig pujar per compromís amb l'HERNAN...i ell també ja que feia calor i humitat ( ideal SIBER)...vam arribar que va poure, i en una estona es va girar un vent fresquíssim...L'HERNAN va fer la PETIQUIPETI ( 8c o 8c+ que provava tambe feia anys) i jo la JUANJO ( 8a+ encara que esta de 8a)...vaig plorar uns instants penjat de la cadena, aquell rotpuunkt era realment tancar definitivament un cicle vital...amb l'ascens de la BARRE DES ECRINS aquest estiu els fantasmes es van esvaïr...per bé o per mal la vida es temps, i el temps es continu...el passat queda enrrera...
Gracies JOSE AGUSTÍ per la motivació...MORU, JAUMET, JAVI, XAVI, ISA, MARC, OSCAR, RICHARD , POL i HERNAN...a tots els siberians que sempre hi són!

Finalment la MACHOMAN ( 8a+)...em va semblar aparentment senzilla al principi...una base molt atlètica de 7c i tres cintes a dits estil PIRIPI...però no ho era...calia asumir el 7c per no cansar-s´hi, un mal repòs, i aleshores un tram de 7c o 7c+ molt tècnic mi blolquero, de peus ínfims i preses d'arquejar a mort...tot amanit amb una caiguda obligada on calia dinamisme per no picar paret...m'ha costat força intents...
Vaig caure dos o tres cops al crux i m'hi vaig anar avesant.
El dia que la vaig veure clara venia de una nit de descontrol...i la vaig fer en toprope...i el dia d'encadenament anava a treure les cintes i a veure si tornava a resoldre els moviments!!!...Gracies SERRA, CECI, ALBA, JOE, OSCAR, JORDI CORED i CRISTIAN B !
Tram del crux de MACHOMAN ( 8a+), mur de regletes i micropeus, tot plegat els dies més freds de la tardor...SANTLLORS x 365 dies!!!!! foto MARTA SANJUAN
 
Hi ha moments en que penso que igual m'he de plantejar algún dia que no sempre es pot escalar tant...i he decidit que ja m'ho trobaré, que la suggestió és tant bona en un semtit com en l'altre...però que passo, que el que vingui vindrà...
Si trepa un trepem tots...TINETA a un III+ de l'ECOLE a AILEFROIDE. Pelvoux/Ecrins
 
Viure el present és l'únic real...la resta són records o rencors passats , fantasies o pors futures...del que en queda el millor és el camí, sempre ho dic i sempre ho constato de nou, les estones, els companys de viatge...el paisatge i l'estima als nostres...és l'únic, realment, que endolceix el llarg treball mental entre la utopia i la realitat futura...un camí on només hi som nosaltres i les nostes circumstàncies per solucionar cada dubte i cada mur que veiem infranquejable...i generalment cauen!
Si de quelcom serveix l´experiencia, al cap dels anys i quan passa el temps que acumula tant pes a l'esquena i els tendons, es que quan un es proposa una cosa, tard o d'hora acaba sortint...amb més o menys inversió, i no es tracta tant d'allò que ens proposem sinó del que estem disposats a invertir i perdre en el camí per aconseguir-ho.ho. Funciona així en l'alpinisme i en la resta de les coses...

foto TONI MEGIA
 
I s'hi ha d'anar, SEMPRE...!!!

dimarts, de novembre 14, 2017

CRIT DE PEDRA...


Me he acordado muchas veces de ti
Y hoy he pensado en volverte a escribir
Vi tus dibujos, casi te puedo imaginar...
Me desperté sin ti, no volverás jamás...
"me voy hacia el fondo hacia el mar de la nada"
Lo que pasó ya no existe, ahora mejor es olvidar
Llanto de pasión, que cansado que estoy...
Ya no recuerdo quien fue a la que tanto amé,
Recuerdos que al final son un cruce de caminos,
"Que tal? ...ya ves...vuelvo a donde empecé..."