Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

divendres, de juny 09, 2017

L' etern efímer...

Diuen que el gel és efímer...

Però si donem un parell de voltes a aquesta afirmació ens adonarem de que el gel només forma part d'un procés de transformació...no només es tracta del moment en que el gel apareix, sinó de tots aquells factors que fan que s'acabi creant...com si d'una flor que germina es tractés.

El clàssic tub del 2n llarg de SOMBRE d'HEROS ( 5/III) a CEILLAC-ECRINS
 
Aleshores potser entendríem que "el gel" no és excloentment aquell estat sòlid de l'aigua, sinó un seguit de transformacions que aquesta experiment fins quedar-se fixada a la muntanya, primer nevant i després glaçant-se...

Ni tant sols la nostra naturalesa respecte al gel, que apareix i despareix en pocs dies i mesos, davant tota una vida humana, és justificació per considerar la seva efimeritat...el prisma temporal depén només de la nostra visió. Mentre que per a les muntanyes la vida del gel és un sospir infinitesimal, per a certs organismes es pot allargar generacions.


Escalant el xurro penjat del L2 de SOMBRE d'HEROS ( foto X.Rodríguez)

El gel, realment, no és ni efímer, ni etern...és un estat en tres dimensions temporals de la nostra percepció...la il.lusió infinita d'un futur, la fugacitat d'un present accelerat, i la eternitat d'un record...
I és tanta la ansia per la seva arribada, com la incertesa i desconeixement sobre la seva naturalesa real, que tot el que l'envolta creava en mi un caos de sentiments i emocions que feia que encara l'entengués menys...i quan no tinc el control sobre una cosa apareix la desconfinaça i la inseguretat.
 
Va ser compendre com entendre'l que, sobtadament, em vaig adonar que tot és relatiu, que traslladem a la realitat aquelles percepcions que en el fons són simple subjectivitat...la por, la seguretat, el cansament, la fluidesa, el fred, i fins i tot allò que, extern a aquest factors, els modelava des de el méu més profund subconscient...i que quan quelcom implica la necessitat de tanta lucidesa i alhora tanta abstracció de un mateix, fins la més petita de les dissonàncies creava un soroll inmens que feia que tot grinyolés com si es tracté d'una orquesta de sords intentant assajar...
-----------
...I no sé quin interruptor vaig tocar...quan creia que estaría com un inepte aterrat pitjant els botons de stop del compte enrrere de una bomba, sobtadament tot va quedar en silenci; no sentía el borbolleig de l'aigua que sempre corre per algún lloc...ni els "vinga!" del company que m'assegura ( que fácil és animar des del terra, tot i que sempre ho agraeixo), ni el meu cor accelerat que en forma de àcid lactic m'avisa a través dels avantbraços que cada cop piquen més fluix...res...repentinament tot es va enmudir, o jo em vaig quedar sord...no sabia si hi veia en color o en blanc i negre...si anava a cámara lenta o a velocitat normal...

Estava fluint...

 Cascades de 4 i 5 a Aguilles/Queyras


Cop rera cop, cargol rera cargol...dos passos, abaixava un braç, la sang retornava, i en retornar al braç retornava al meu cervell que exhultant li deia que  ja podía seguir...dos passo més...un cargol...nyic-nyic...vinga entra!...buf...més avall i així no em canso...desplegar la manivela, girar i girar...veure com el cargol entra mentre surt el xurret de gel...ajudar amb uns copets a que la plaqueta s'ajusti a la superficie i acabi d'apretar...mosquetonejar...més sang al cervell alleujat i mes sang als braços...i així
anar fent...

Dos dels llargs d'una altra clàssica asequible de CEILLAC , a "Y GAUCHE" ( 4/II)
 
Poques vegades que entro en aquest estat puc arribar a recuperar la consciencia voluntariament enmig de la focalització...però si ho aconsegueixo em paro a respirar profundament, mirar al voltant, per percebre allò que ha quedat com una part i guardar en un calaix el total de cada estímul, cada vibració...

Perquè sé que només així, algún dia, podré convocar-lo com si de quelcom màgic es tractés, i rebré aleshores una dosi més d'aquell record, de la sensació que vaig tenir i que em traslladarà de nou a aquell moment...

vivac amb tenda al peu de la NORD DEL TAILLON. L'ona de fred siberià es va avançar 2 dies...
 
LA MORT...és una imatge present, tant en el record dels amics que han caigut com en el present de la por que treu el cap darrera la cantonada i m'adverteix que "ella hi és, i mai sabré quan decidirá endur-se'm".
Costa molt no caure en un buit pessimista i paralitzant, que ofega i estova l'ànim i la força per seguir buscant el més enllà de les possibilitats que un creu no tenir...

A bastant sota zero a la OEST del TAILLON, despres d'encadenar el 2n llarg al complert ( 90º)
 
Poc a poc, un va aprenent a evitar aquesta por, però no caient en una falsa il.lusió sedant, sinó en la certesa que, davant el desconegut trànsit temporal al món, la paràlisi és pitjor que la mort.
I aquest hivern ho he après a assumir, però no amb l'eufòria de la joventut, sinó amb la voluntat serena de seguir descobrint més enllà de la rutina o de la programació...BUSCANT allò que dins del més íntima dels meus racons, desencadena allò que em fa més permeable a cada sensació bona i alhora crea una barrera infranquejable davant dels estímuls negatius...una búsqueda que em fa fort i em duu a la felicitat...

  Cara Oest del Taillon amb la goulotte Central enmig
 
 Xavi J. al 4rt llarg ( 85º) de la CENTRAL de la OEST del TAILLON 

I és en l'alpinisme on l'escalada esta subjecta a la gestió contínua de cada decisió...un, dos, tres...cadenes d'errors o instants de dubte, i en un moment es lia tot...o caus...la rapidesa contra la lentitud, la prudència excesiva contra la eficacia i la eficiencia...i, ara, tot amb el pes de la presencia absoluta i permanent del sentiment de deute amb els teus, del seu patiment contra les ganes de reviure quelcom que potser ja no toca...i la muntanya enmig...
Mixte interessant a la DIRECTA del Grà de fajol ( 70º/V-V+): Foto Toni Megia
 
Hi ha vegades que aconsegueixo deixar la ment en blanc en blanc, faig la motxilla, i marxo amunt amb algún altre obsès com jo...no per demostrar-me res, no per superar res...simplement per fer allò que desitjo i que si li dóno massa voltes m'acaba confonent...

Rappel de descens al plateau sota la Oest del Taillon, un cop acabat el "facil" descens des del coll de Gabietos que em va fer força angúnia...

L'hivern és efímer, igual que el gel, que encara ho és més, però aquells instants en que em mossega i jo el mossego a ell són instants irrepetibles, inoblidables i que el meu jo terrenal vol assaborir, per saber.lo precisament fugaç, no tant per la seva essència sinó precisament perque ARA he entès que la temporalitat és meva, no del gel...el gel tornarà, cada any, sempre, i som nosaltres qui ens anem fonent amb el temps..
 
I ho he d'aprofitar...perquè la vida es com el gel, que es crea i es desfà, del riu al mar i del mar als núvols...


 Primer llarg del Headwall de ICE FAJOL, al Fajol Gran ( ULLDETER)
Dues imatges del llarg central ( 6c ) d'ICE FAJOL
 










Dues fotos al mateix lloc, 13 anys de diferencia...la paciencia pel ROTPUNKT...
 
 
Aquest hivern ha estat un retorn a certs orígens, amb bons amics i la paciencia dels meus...gracies XAVI.J, JUAN, BERMU, XAVI R, MIKI i TONI MEJIA...tots els pegues han funcionat i no hem tingut cap ensurt...i el gel torna d'aqui a uns mesos...
 
 
 
 
IRIE...

 



dimecres, d’abril 27, 2016

UESMAP a OLIANA/ESPLOVINS 500 mts 6c...seguim fent REGGAES...

BOU, què et sembla si dimarts anem a OLIANA?
????, no sé jo curro...em demano festa si vols...CAL?
SÍ,.... CAL..., JA t'explico...

Contents al cim, després de més de 500 mts de via, 23 anyets de cara a la paret i de grans ens fem selfies...

Quan el Xavi es posa seriós és que el tema és seriós, així que, sense massa preguntes apuntem el cotxe cap a Esplovins un dimarts de matinada...

Arribem d'hora, apretem amunt per la torrentera i comencem d'hora.

Sense incidències especials fem la via, i l'anècdota és la pèrdua del sender DUES VEGADES ( !!) al descens...derrenegats, arribem al cotxe i cap a casa...

Amb en Xavi J.´és així, ens coneixem de fa molt de temps i planifiquem en finestres familiars, sempre mirant de que les sortides siguin especials, a tope i tot iq ue vam començar sent una cordada que sumava just 40 anys i ara quasi en sumem 100, intentem no treure el peu del pedal...

La UESMAP al PILAR DE LES ORENETES compta ja amb molta informació a les xarxes, de manera que insistir sobre la mateixa aporta poca cosa, i tantmateix va ser pel boca-boca que vam encertar en algunes coses que pocs blogs o piades destaquen...
Gracies a la cordada Panxera que la va fer uns dies abans vam anar amb el material correcte i l'enfoc adequat per poder pujar gaudint, i tot i així ens va sorpendre.
En resum, una via destacable, recomanable i on, a més, cal anar amb certa soltura...

Visió general de la paret, la UESMAP segueix una línea directa travessant dues feixes i per la Esquerra de la llaga final del darrer terç de la paret que es veu a la foto...
 
A TENIR EN COMPTE:EQUIPAMENT : Ressenyes i guies marquen la via com a FORÇA EQUIPADA( reunions amb bolts i força bolts junt a molts Claus a les tirades- aprox 55% claus), i aconsellen portar algún friend ( dos aliens en algún cas) per complementar algún tram fácil. EN REALITAT l'equipament emplaçat és d'un 75-80% del recorregut, però us trobareu que quasi dos terços són Claus que difícilment aguanten el pes de l'escalador, i molt menys una caiguda ( i alguns allunyen relativament). Així doncs, es tracta de trossos de ferro prim i casolà, amb anelles soldades, estil pitonissa, emplaçats als llocs correctes, però en roca variable. És més que recomanable reforçar-los. PER SORT la pedra es deixa asegurar de manera natural en quasi tots els trams, de manera que si dueu el material adequat es pot complementar o prescindir de gran part dels Claus.
VAM UTILITZAR: 20 cintes, motes de baga llarga, JOC DE CAMALOTS fins el C3, ALIENS de micros a mitjans ( el 0 repetit ), i algún bicoïn petit i mig. Cordes MINIM 60 mts-algun llarg de 55mts-.

GRAU: SI bé el PRIMER LLARG ( 6c) es presenta com el més difícil, la major part de tirades tenen un punt especial. La via és exigent des del primer al darrer metre, ja sigui per dificultat, ja sigui per delicadesa, ja sigui per l'equipament a emplaçar. La major part de tirades ens van semblar infracotades ( els 5+ són 6a, els 6a poden ser 6b i els 6a+ més....VEURE EL FLAIX). Gaudireu si aneu amb un mínim de 6a+ solvent, comptant que hi ha dos trams explossius ( apart del primer llarg de 6c de continuïtat) d'alments 6b+.
 Traçat de tirades i reunions de la UESMAP i EDER ( extret del BLOG d'en PASTES/UESMAP)
 
HORARI: Són 11 tirades i dues feixes breus ( 13 reunions ben equipades amb parabolts), sud-est on el sol desapareix a les 15:00 aprox. Compteu almenys mitja hora o 40 min d'aprox mínim, i baixada de hora i mitja amb posibles errades en algún lloc. Intetressant dur aigua , frontal i quelcom d'abric quan el sol gira, adaptat a época...
Ressenya origional (?) que corre per diversos blogs
 
Fácil travessa del LL2 
 
APROX: Deixar auto al pàrquing de la FERRATA REGINA ( on la carretera vella s'ajunta a la actual, abans d'un túnel, compte que l'asfalt és carretera!). Seguir a peu el primer túnel i arribant al segon a la dreta surt la carretera vella de nou...seguir-la i als pocs metres trobareu a mà Esquerra un torrentet...seguir-lo en un ascens directe amb trams ciurts de grimpada i posibles variants. LA VIA recorre la primera part menys dreta a la dreta de una zona abombada desplomada amb estries horitzontals. EL sender es dissipa una mica però s'arriba sota un ressaltet fácil que, grimpat, ens duu a un peu de via amb el NOM INDICAT

DESCENS: Un cop al cim ( un metres més amunt del final de via) seguir a la Esquerra senders traçats que voregen la paret , per trovar unes MARQUES BLAVES. Aquestes marques duen a la sortida de la FERRADA REGINA, tot iq ue en algún tram costen de seguir. Sempre per damunt de la part i a la Esquerra, arribem a un lloc més obert i fressat. BUSCAR les marques vermelles que baixen uns quants metres al fil de la paret fins trovar ferralla i cables d'acer que baixen de plè...seguir marques i equipament fins al peu de la PARET DE LA CASCADA. Un cop al peu de la cascada, canviar de vessant, pujant una mica, fins trovar sender clar que ens durà directe, en una estona, de nou al pàrquing.
Si seguiu pel fons del torrent és posible una baixada més penosa que ens duu fins sota la carretera ( dos ponts on ens caldrà grimpar un talús...més engorilada...).

Inici de la via ( ll1 6c 50 mts), és més vertical del que sembla a la foto...
 
Inici LL1 ( 6c 50 mts)
 
Dos moments de l'explossiu i poc equipat LL5 ( LL4 si no comptem feixa). 6b/c de fissura desplomada...
 
Avant penúltim llarg, Sostre curiós, només veure'l ja intuireu que el 5+/6a o 6a ( segons ressenyes), li va una mica estret...pas curiós protegit per un bolt i el pitó amb baga observable a la foto si l'amplieu...
 Per punkys que no quedi...
 
FLAIX DE LA VIA: ( ABSTENIR-SE ONSIGHTERS!!!)
.
.
.

LL1: primera tirada que agafa en fred, tot i que no és tant extrema com sembla si es va bé en el grau. Un cop premosquetonejat el primer bolt ( té una cadena per arribar-hi més còmode tot i que per baixos recomanaria que l’assegurador protegís l’esquena), es tracta de una placa fina, però de presa positiva, amb un desplom més d’anar per feina ( es pot col.locar un micro o bicoïn petit a la sortida)

Assolida una semirepisa, hi ha un clau amb baga llarga que duu a un esperonet on FALTA UN CLAU. Es poden posar dos Friends petits per protegir el camí cap a un darrer bolt. Al final ti ndreu dabvant una placa, llisa i sense seguros. Hi ha dos claus amagats, i es pot anar recte ( compte perquè es surt a cegues) o bé flanquejar a la dreta i sortir per la lógica dels darrers metres que coincidirien amb la UES, molt més fácil. Marca 6c i no està collat. 
LL2: Facil flanqueig fins un pitó amb baga, interessant complementar les assegurances de via amb flotants. HI ha un bolt i claus protegint un pas més contundent de 5+/6ª i els següents. El llarg fa una “C” a la Esquerra. 
LL3: Placa de bona roca. Inici més delicat i fácil que duu a una part de roca grisa molr espectacular, on les preses van apareixent tot i que aparenta més. EL pas clau és un desplom sostre ton sembla impossible que hi hagi canto. Tot i que no és més de 6ª, xapar el bolt del pas suposa confiar en que hi haurà presa mentre el seguro és un pitó curiós una mica lluny. Recomanaria reforçar el pitó si aneu justos. El moviment del desplomé s molt atlètic, breu i de bona presa. La resta del llarg decreix en dificultat i qualitat de la roca sense ser dolenta. Interessant complementar equipament.
LL4: FEIXA FACIL
LL5: Fissura desplomada POC EQUIPADA i amb un pas molt contundent. Un cop assolit el primer bolt es fa un pas per la dreta ( bloc fissura) a complementar. Es pot posar un C2-3 a la fissura i anar a la dreta per xapar el bolt que queda amunt i a dreta ( es pot recuperar el friend, un cop xapat el bolt, que usarem més amunt). Es tracta de un pas MOLT explossiu que podría ser almenys 6b+. Possible empotrant punys invertits fins pujar peus, i pas de bavaresa dura i mantle a dreta, roca bona i pas xulo. La resta del llarg menys difícil amb passos singulats semblants, algun amb mala roca i quasi  gens equipats. Recomanable dur fins als C3 i anar en compte amb la roca. Reunió a la esquerra.
LL6: Placa grisa vertical i compacta, amb passos tecnics equipats amb bolts. MOlt bonic i possiblement almenys 6ª durant una estona. Igual que altres llargs, a mesura que pugem es va reduïnt dificultat i qualitat de roca. S’arriba  a un bosquet penjat. Es pot seguir directe en diagonal a l’esquerra ( compte) o recte amunt i un cop al bosquet visualitzar la reunió uns metres a la esquerra, més recomanable i COMPTE que es va al límit de corda ( 55 mts o 58).
LL7: Placa vilanovina d’inici, roca genial, protegir en Vº uns metres fins un bolt damunt d’un relleix. PAS A BLOC molt complicat. Marca 6ª però serà 6b/b+ d’un parell de moviments concrets, compte amb el relleix. Peus tenues i poca presa de mans en dos o tres metres…jo el vaig fer `per la esquerra, més franc, perquè a dreta semblña que és possible però la roca és menys bona….un cop assolit el pitó segueixen un 30 mts facils amb ressalts, roca discreta, i a protegir ja que els pitons no són sòlids, IV-III+ amb un pas de Vè a controlar, no és difícil. S’arriba a l’inici de la feixa que es passa amb cordes. Ës difícil pel fregament el empalmar aquest tram fins la següent R, ja que a més no va recte. Es pot pujar uns metres més fin son la corda s’ancla a un altre bolt i assegurar des d’allà o bñe quedar-se  a la mateixa R7
LL8: FEIXA AMB CORDES
LL9: Llarg de transició, molt llarg i més equipat. Placa ajaguda i fácil fins un ressalt molt sobtat de V/V+, ben protegit per un bolt, per abastar un pitó. La resta del llarg en la tònica del III/IV, protegit i complementable.
LL10: Llarg molt llarg, disfrutón tot i que a aquestes alçades ja anirem cansats. Es tracta de una placa inmensa, vertical i de bona presa, tallada per un sostre. Tot i que originalment marcava 6b segurament no supera el 6ª però tampoc baixa de aquesta dificultat i té moltíssima continuïtat. Protegit amb bolts i molts claus recomanaria reforçar tant com pogueu aquests ( també hi ha dues Sabines). Roca força sòlida tot i que no es pot abaixar la guàrdia fins a la reunió. Pas concret de despom ben equipat i no tant explossiu com els que haurem fet fins ara. Dur una mica de tot.
LL11: Llarg MOLT espectacular, sostre de bona presa ( 6b almenys) amb una entrada menys dura ( V/V+ a protegir per abastar un bolt i d’allà caçar una baga que penja enmig del sostre d’un clau). U cop xapat el clau es fa un moviment MOLT ALTLETIC que es pot resoldre talonejant a damunt d’un bloc que sobresurt al buit, a la esquerra. Molt aparent, de seguida agafarem millor presa i gestionarem el tema amb passos de V+ i Vº que si bé están equipats amb claus, aquests són molt dubtosos i gracies a l abundancia d’emplaçaments és possible reforçar a discrecció. Roca aceptable en general. 
LL12: El millor llarg de la via. Tot i un inici incòmode ( diedret una mica estrany amb tres claus dolents, tram de 5+/6ª, ojo), de seguida abastem un bolt. Des de la R sembla que entre aquest bolt i el següent hi ha molta distancia, però arribats al primer veurem que n’hi ha un altre molt aprop a la esquerra, protegint perfectament les dificultats. ROCA BRUTAL, adherent, sòlida i amb presa molt fiable. Pas entre el segon i el tercer bolt, potser 6ª+/b ( no 6ª), de seguida s’agafa bona presa i es seguiex en la mateixa tònica, bona roca i dificultat decreixent, a complemetar a partir d’un pont de roca ja equipat. 
LL13. Es lluita fins al darerr metre. Inici amb bolt i pas d’arrencada per abastar un clau. Al clau ja no hi ha passos difícils però si verticals de excel.lent presa però a reforçar i roca a vigilar. Tibarem de IV+ fins al darrer metre. Es recomana fer reunió a l’arbre que hi ha just damunt de la reunió, ja en horitzonatl, per comoditat.
 
VALORACIÓ: via molt interessant, pel que he llegit de les bones de la paret, tots els llargs tenen el seu punt i cal donar el callo del primer al darrer metre. Anàvem avisats i vam dur tota la ferralla necessaria ( joc de cams fins el 3, quatre aliens, dos o tres bicoins petits i un de mig, i força bagues llargues). Tot i que ens vam quedar una mica sobtat amb alguns graus, la via es passa bé si vas suficient en 6c/b ( em van comentar que era 6ª+ obligat tot i que com que no ens vam pillar no ho puc valorar). No es pot tampoc subestimar els trams facils ja que haurem de navegar correctament, vigilar la roca i mirar de reasegurar allà on poguem ja que REPETEIXO, els claus de via són de mirar-los i ni penjar-s’hi…
Una currada inhumana de l’aperturista, de visió, ascenció, sanejament i equipament, MOLT RECOMANABLE tenint en compte les observacions que he remarcat per no anar a l’equívoc…VIOTE!
 
IRIE...

dilluns, d’octubre 12, 2015

St Benet Classics: EL OPORTUNISTA

Corria l'any 83 o 84...ja en fa més de 30... joder...estàvem amb en Rai i el Meiss a la Quarta de Trinitats, tres adolescents mirant d'enfilar-nos de buril a buril per la PÓLVORA EN LOS DEDOS ( 6a+ aleshores i 6b avui)...mentrestant la quadrilla local mirava de encadenar una via que ni coneixíem...desplomava, tenia un bloc a la entrada i una sortida on tots queien bastants metres just davant de la cadena...eren 4,5, o més fotent-li intent darrera intent...
Nosaltres amb prou feina vam arribar a la reunió i rapel.lar encongits i impotents, se'ns obríen les mans a dalt. La via estaba equipada amb dobles burins i encara dúiem la Fifí..
.
Vam tornar al refu i vam menjar les engrunes que quedaven a les motxilles, i més tard van venir "ells", cerveses, llenya a l'estufa, espelmes, canutos...vam sentir el nom de la via: EL OPORTUNISTA...Una coneguda cançó de Leño amb un curiós misatge

Sembla que la va encadenar en PACO TD, era un projecte dels TRINI que va aguantar algún temps fins que li van fer el rotpunkt.

Cap als 93 jo pujava a assegurar al Moreno a Degotalls. Ell provava la OCTOPUSSY i jo les seves vies de calentar i recalentar. El menú era sempre igual: POLVORA EN LOS DEDOS, OPORTUNISTA, rapel.lar el Botijo abans que marxés el sol, 2 o 3 intents en que em quedaba literalment congelat només assegurant ( un dia no vam poder accedir al rapel perquè l accés estaba verglassat!), i acabar amb els darrers raigs de llum a CASTIGO ( 7b+ durissim a l'Agulla del Guarda).
Del Moreno, aquells dies, vaig apendre que coreografiar una via, memoritzant moviments i marcant preses, era bastant eficient...van caure CASTIGO i OPORTUNISTA...

Com que Castigo té preses picades vaig repetir-la sense elles quan van dir que, com la BASTARDO, era posible fer-la al natural ( encara MOLT més dura), però ja mai més m'hi vaig acostar...En canvi l'OPORTUNISTA és per mi una via talismà, i la vaig fent periòdicament.

Uns amics volien conèixer Montserrat, i què millor que ST BENET!!! Els vaig dur amunt i amablement em van regalar una petita filmació. Gracies!!!

En Toni, que regularment puja allà a presentar els respectes al conglomerat, em va asegurar pacient. Vam acabar com sempre, amb unes birres al refu i se'ns va fer tard, prou tard per contemplar una tempesta eléctrica que ho il.luminava tot i no pagar el parquing...

St Benet sempre será un lloc magic, solitari, enigmàtic i que encara em segueix omplint de records inesborrables.

Us deixo el video ( m'han canviat l'editor i encara no el domino), i el tema original que dóna nom a la via...ST BENET POWER absolut, caldria escoltar-lo en cassette, al refu, una nit d'hivern fent vivac al sac mentre dins passaven coses que sempre quedaràn allà i a les cròniques de la historia de l'escalada montserratina més avançada...






dilluns, d’agost 24, 2015

UN ANY...

 Base de la paret Sud de la Barre dels Ecrins, Agost 2015

Diuen que Facebook killed the Blogs ...potser sí...els temps són implacables, inclòs en aquells casos en que la voluntat se
suposa que domina els actes i en realitat canalitza el transcurs d'una vida on tots sovint decidim menys del que ens pensem...
Però quan un ja ha estat superat pels temps s'adona que, els temps és un concepte tant mutant, tant veloç i tant estressant que, en el fons, és millor parar, sortir una estona del remolí i decidir establir-se en algún racó tranquil...

 
                            Caiguda a CAVALLERS...(foto R.Giralt)

Diuen que el temps ho cura tot...incloses les ferides...però en realitat som nosaltres qui ens adaptem a la seva prèsencia, al dolor que en provoquen i les seves cicatrius. El temps no cura perquè no es pot revertir i alhora és la mesura de la distància amb els fets que vols oblidar. Els fets no desapareixen, segueixen cada dia sent-hi...el temps simplement transcorre, i , a base de passar, ens creiem que ens allunya del passat quan el passat no és més que un record...i els records són present...sempre...

La Riba, sota un preciós 7a/a+ (foto J.Pont9)
 
Diuen que la distancia duu a l'oblit, que els nous espais físics i les noves imatges i experiències creen una cortina mental que tapa les imatges i els llocs que t'han atordit en algún moment.
Però també existeix la manera de remodelar aquests espais, afegint un contingut nou, diferent, que et permeti veure de una manera diferent allò que en un determinat instant vas odiar..
Castelldefels, provant un solo a una via de les primeres que vaig fer en esportiva, als 16 anys ( foto Luichy)

Diuen que avui en dia les coses són de pur consum, s'exhaureixen i s'abandonen, tot va a una velocitat extrema i, si baixes del tren estàs fora...
Però he llegit ja dos cops un llibre interessant que ha lograt desencallar alguns conceptes i actituds que tenia absolutament arrelats a la ment, i he lograt baixar una estona del tren per veure-ho tot a certa distancia...

 Ceci a un 6b alt a Traga abans de caure i esquerdar-se la clavícula ( foto J. Oliveras)
 
Vivim en una dualitat, entre la realitat física que ens envolta i tota la resta que hem creat com a realitat fictícia que estructura les nostres relacions , que si bé ens ha permès desenvolupar-nos fins l'extrem quasi àlgid com a espècie, a nivell individual ni molt menys ha aconseguit el nivell de felicitat que pretenem poder estar gaudint... 
 
 Nawet, bonic 5+ a St feliu de Guíxols ( foto Xavi)
 
Aquesta realitat fictícia són les nostres creences, la nostra cultura, aquell cúmul de conceptes que hem anat incloent com a vitals i que, en realitat, són simples elements justificadors i cohesionadors per a un correcte funcionament com a espècie...i aquesta realitat fictícia de vegades ens pot arribar a fer creure tot el que "diuen"...

Fa un any en Juanjo, no sé encara perquè, va decidir pujar la Aresta Roja de la Barre dels Ecrins, una paret de força més d'un miler de metres, un laberint estrany de roca, tarteres, herba i neu glaçada que, quan vam ser a baix, em va atemorir, em va mirar als ulls i em va xiuxiuejar a l'orella que ni se'm passés pel cap d'enfilar-m'hi...
De seguida vaig abaixar el cap, i alhora em vaig avergonyir de percebre en aquella mirada prepotent quelcom que en Juanjo no temia...
Em vaig quedar a baix, mentre en Juanjo pujaba amunt...sol.

Prop del cim una esllavissada se'l va endur per sempre...

Ha estat un any de dol...un any de dolor, soledat i desconcert...i alhora un any de reflexió, per recomençar, d'apendre a viure amb la POR, una por que mai havia sentit tant intensa i tant present, que murmura constant a cada moment, que, sabent-se aventatjada sobre la teva confusió, juga a tenir-te en vetlla perquè nota la intranquilitat que et domina, fruit d'aquell instant en que, sense saber-ho, vas decidir pendre un camí diferent al del teu company i això, simplement. és el que va fer que tu no anéssis avall amb ell...
El temps és irreversible, i aquella decisió em va salvar la pell...però alhora va obrir la porta al dubte continu de si, en cada moment, allò que vas a fer és correcte o incorrecte...i EL DUBTE és l'esca de la immobilitat, de la paràlisi absoluta...

Suposo que si et dediques a anar a netejar el cotxe el dissabte, i el diumenge a la paella i el futbol, el dubte passa per beure correctament abans de agafar el volant, i en cuidar-te el colesterol i el fetge...però quan el que fas es basa en una correcta apreciació del perill real i de gestionar adequada i continuament el risc de morir, el dubte és pot convertir tant en un mur infranquejable com en la propia causa del desastre...

Ha estat un any estrany, de trànsit...i ja ha passat

ISLANDIS ( 5+ 70 mts). Foto J.Tosas

Gracies a la família i amics ( que quasi ni coneixien aquestes reflexions), he pogut entendre algunes coses que no comprenia, abandonar algunes pors que tenia ( fins la mateixa de no poder deixar de córrer sempre) i sobretot, valorar la relativitat dels temps, i la seva irrevocabilitat...quan te n'adones que, sense quasi ni pensar-ho, ha passat UN ANY SENCER, quada clar que cal posar fil a l'agulla i fer, sempre, allò que creus, sense dubtes i alhora sabent escollir cada cop més el que t'importa i t'omple, lluny dels temps i enmig de una realitat ficticia que com a mínim sigui una mica més meva...

Directa Maluta a la Bandereta ( 6a/A3+ 1a repetició). Foto PACA
 
Gracies Ceci, Arnau i Martina, gracies PXB i tota la CREW, per les estones fanàtiques i les xerrades eternes, gracies Paca i Jordi Tosas per permetre'm tancar definitivament aquelles portes que volia tancar però en vies de luxe, gracies a asseguradors i portejadors que m'han aguantat a cada caiguda, gracies al curro per tenir-ne i a la salut per mantenir-se...gracies als flashers i als senseis i companys que corren arreu per ensenyar-me que moltes barreres són mentals i només cal entendre-les per lograr moviments impossibles...gent que sense ni adonar-se'n, amb petits actes que anava gravant al meu inconscient i que, en deturar-me i recordar-los, són ensenyances inmenses que sempre duré amb mi...GRACIES!
 
 Travessia 7b a Ailefriode Foto Stefano

 
Fantastique 6b força alt a Ailefroide. Foto ceci

CELIAVERN, l' amor inmens i l'odi immens per una vida a la muntanya, instants magnífics i instants de desesperació que, com a la vida mateixa, només depèn de un mateix que donin els fruits adequats i que, com a la vida mateixa, un pot decidir, o no, apendre'n quelcom i millorar-los...per això em serveix aquest blog...per això decideixo seguir amb ell i seguir escalant...


Creuament final de CELIAVERN ( 8a+) a Montserrat. Foto Agus-3a repetició
                                                             

Adéu Juanjo...
 



IRIE ...